Així es titula una havanera que canten les Anxovetes i que relata els desitjos d’un nen que es vol assemblar al seu pare, que va morir en plena mar mentre feinejava. Però el que passa és que tal com pinten les coses em penso que ja n’hi haurà pocs de nens de Cambrils, l’Escala o Tarragona que vulguin continuar l’ofici perquè Europa els hi complica la vida de mala manera. Aquesta setmana hem sabut que només els autoritzaven a pescar 97 dies l’any i, com és lògic, un pescador va fer notar que difícilment cap empresa sobreviuria treballant a mig gas. La matinada de dimecres Brussel·les va rectificar autoritzant els pescadors del Mediterrani a pescar com feien ara però amb condicions que els costaran un ull de la cara. Dic d’entrada que sóc europeista i que crec en la Unió Europea perquè no hi hagi confusions però hi ha decisions que fan posar els pèls de punta. I aquí a Lleida n’hem conegut unes quantes també des de fa anys. Per començar, les zepes del Segarra-Garrigues, que van fer que de 70.000 hectàrees regables que havia de tenir en canal només se’n poguessin regar 40.000 per no molestar els pardals que hi fan niu. El que passa, com em van explicar fa uns anys a Agramunt, és que alguns pardals, com el sisó, ja han desaparegut pràcticament malgrat que els pagesos s’han hagut de conformar amb el secà. I precisament aquesta setmana un investigador de referència em va dir que amb el canvi climàtic els secans tendiran a ser desert. Continuo. Europa ha rubricat l’acord comercial amb el Mercosur. Això vol dir pràcticament el lliure comerç amb Argentina, Brasil, Uruguai i Paraguai. I d’entrada està molt bé. Però un cop més la pagesia d’aquestes terres haurà de produir amb uns estàndards de qualitat altíssims (que és el que toca) però alhora veurà com arriben productes de països tercers que no han de fer front a aquests requisits i que per tant seran més barats al supermercat.
Mentrestant ens inflaran el cap amb la petjada de carboni i amb Zones de Baixes Emissions mentre la resta del món amb qui comerciem serà una barra lliure. L’havanera amb la que he començat diu “mare vull ser pescador, vull ser pescador i no frare”. I a fe de Déu que hi ha més futur en aquest altre ofici.
