M’apassiona estudiar la vida i les vicissituds que s’esdevenen al Vaticà. Des de fa molts anys, segueixo de prop l’activitat del Col·legi Cardenalici, del papa de torn, dels ministres de la Cúria, dels purpurats, de les relacions internacionals de la Santa Seu, dels actes de defunció del Summe Pontice, dels enterraments d’aquest, dels preparatius d’un proper Conclave i de la seva celebració i anunci. També, de les decisions que pren aquest i els seus cardenals, i la dels seus assessors, i també de la importància que té la Guàrdia Suïssa Pontifícia, coneguda simplement com a Guàrdia Suïssa (en llatí: Custodes Helvetici; en italià: Guàrdia Svizzera).
He estat seguint les últimes setmanes la cronologia papal de Francesc; des que va ingressar a l’Hospital Policlínic Agostino Gemelli, fins al seu enterrament a la Basílica Santa Maria Major, passant per tot el procés habitual d’una successió d’un Pontífex. Confesso que m’apassiona aquest tema. Entenc que és una temàtica molt complexa i no pas fàcil d’entendre. Però cada dia aprenc més qüestions noves per a mi. Una d’elles és sobre la figura del cardenal In Pectore, que és nomenat pel papa en secret, per supervisar i informar aquest de tot allò que succeeix al seu voltant i més enllà, sense que ho sàpiga la resta de la cúria. Aquest juga el paper de supervisor i controlador de les tasques que esdevenen al seu entorn, que normalment acostumen a ser de màxim interès.
He tingut l’oportunitat al llarg dels meus viatges a Roma i al Vaticà de conèixer un dels personatges més importants de la Cúria Vaticana, que m’ha il·lustrat sobre aquest món vaticanista. Es tracta de Francisco Javier Froján Madero, biòleg, teòleg, professor i escriptor espanyol, ordenat sacerdot el 1981 per a l’Arxidiòcesi de Santiago de Compostel·la. Actualment, resideix a la Ciutat del Vaticà, on exerceix d’agregat de la Secció per a les Relacions amb els Estats de la secretària d’Estat de la Santa Seu, que és com a ministre de Relacions Exteriors.
Recordo una trobada que vaig tenir amb ell al restaurant propietat de la Santa Seu, l’Archeologia, on vam estar sopant i conversant sobre la vida dels seus residents i les seves tasques diàries. Durant el sopar, li vaig fer una pregunta que m’impacta molt la resposta. Li vaig preguntar, sense cap mala intenció, sinó tot el contrari, sobre qui mana al Vaticà; sí el papa o l’Opus Dei? Ell em va respondre, amb rotunditat, ‘El papa’. Jo, li vaig replicar, però l’Opus Dei li posarà molts pals a les rodes? Responent-me, ‘molts’, no. Moltíssims.
Des de llavors, el meu interès per descobrir i conèixer el Vaticà augmenta molt. Vaig a veure on arribo. M’apassiona la temàtica!
