La noia, de 20 anys, estudiava Farmàcia a Barcelona, i els dies festius i els caps de setmana treballava en un establiment farmacèutic de la ciutat comtal. Vivia en una residència d’estudiants, on paradoxalment s’hi hagués pogut quedar però si en marxava ja no en podia tornar. A Lleida no podia venir, perquè la comarca estava confinada, així que uns amics de la seva família, per tal que no perdés la feina, li van oferir estada a Castelldefels, des d’on podia estudiar en línia i es podia desplaçar a Barcelona els dies que havia de treballar.
Quan plegava, a les 10 de la nit, havia d’agafar el tren. Els combois eren pocs i els viatgers també. Els carrers eren buits i les estacions també. Llavors trucava als pares –als quals se’ls menjava el neguit– per sentir-se acompanyada. De camí cap a casa, moltes vegades anava sola al tren, després també sola pel carrer, o acompanyada de porcs senglars, que se sentien més lliures que mai saltant de contenidor en contenidor.
La primavera del 2020 va ser dura, perquè la mare, molt neguitosa per la filla, havia d’anar a treballar cada dia a la botiga, on es venen productes de neteja, entre moltes altres coses, i és de les que no van tancar. Havia d’anar ben equipada i amb el paper justificant per mostrar a la policia si l’aturaven.
A la botiga, va viure situacions surrealistes, com quan, més avançada la pandèmia, venien mascaretes però era obligatòria portar-la per entrar. Un client no en duia (“si en tingués alguna ja no vindria a comprar-ne!” argumentava emprenyat) i la venda es va haver de fer al carrer. O la constatació de la dèria (mai acabada d’explicar ni d’entendre) pel paper higiènic i que va acabar amb tots els estocs. També va veure entrar a la botiga molts homes per primera vegada. I és que era l’excusa per sortir de casa i només feien que trucar a la parella que s’havia quedat a casa o fer fotos perquè no tenien ni idea del que havien de comprar.
El canvi de rutina va arribar també, com a tothom, al pare, tot i que d’una manera diferent. Va descobrir el que volia dir una paraula que es va posar de moda i que encara està en boca de molts (per a bé o per a mal): el teletreball. Els treballadors del diari van començar a fer la feina des de casa. Els inicis no van ser fàcils, connexió correcta dels cables, les prestacions del núvol que es comportessin, el mòbil traient fum, grups de WhatsApp que sortien com bolets, reunions amb videotrucades resant per que se sentís bé…
Tanmateix, a poc a poc, els maltentesos van anar disminuint i l’adaptació va ser acceptable. Tant, que desapareguda la pandèmia el teletreball continua en el cas del pare i de més companys, i de moltes altres professions. El debat continua en la societat, amb arguments vàlids en totes dues direccions.
El teletreball va permetre al pare mirar el comportament de la poca gent al carrer per una finestra que dona a una zona verda, i on va poder comprovar que la presència de persones passejant el gos –o fent-ho veure– augmentava de manera considerable (treure a passejar les mascotes estava permès). No es podia, però s’acabaven aplegant moltes persones per fer petar la xerrada; una mostra que, efectivament, el gos és el millor amic de l’home.
El pare va ser triat com a membre d’una mesa electoral. La seva condició de periodista l’eximia d’anar-hi, però va haver de fer els passos adients.
Es va traslladar als Jutjats i es va posar en una cua tan llarga com ordenada, on tothom tenia el mateix desig: lliurar-se d’estar a la mesa (es deia que s’haurien de disfressar gairebé d’astronautes). Després d’un matí perdut va aconseguir l’objectiu.
En fi, el Covid-19 va ser un cop molt dur i va deixar, com es deia amb la mili, històries de la “puta pandèmia”. També va encunyar sentències populars com “tot anirà bé” o “en sortirem més forts”, vaticinis que, cal dir-ho clar i català, van resultar del tot equivocats.
