Ara estic tou i us confessaré que mai he volgut ser periodista, i avui encara menys. Quan vaig sortir de l’institut Màrius Torres, l’únic que m’agradava era escriure i segur que ho feia millor que ara. Un encara bon amic que volia ser director de cinema em va ensarronar (és un dir) i vam anar a estudiar plegats periodisme a la UAB. En aquella època a la televisió van emetre la pel·lícula Todos los hombres del presidente (1976), d’Alan J. Pakula, sobre el famós cas Watergate de corrupció als Estats Units. Els protagonistes, si ho recordeu, eren Robert Redford i Dustin Hoffman (poca broma). Molt jovent d’aquella època va voler fer periodisme arran d’aquesta pel·lícula (no era el meu cas). Recordo perfectament la primera classe de periodisme escrit de la facultat de la UAB (lamento dir que no recordo qui era el professor), en la qual ens va dir, més o menys: “Per tal de rebaixar les vostres expectatives de grans periodistes, us he de dir que, d’entrada, la primera utilitat i funció d’un diari és embolicar entrepans” (val a dir que llavors no hi havia paper Albal ni tàpers). Crec que va ser l’única lliçó que vaig aprendre en cinc anys a la facultat. Més endavant vaig veure la pel·lícula El gran carnaval de Billy Wilder (Déu nostre senyor), on un periodista sense escrúpols (magnífic paper de Kirk Douglas) deixa morir un home atrapat a una mina només per allargar la seva exclusiva informativa. Després de veure aquesta obra mestra ben desconeguda, vaig lamentar no deixar-ho tot i fer oposicions a funcionari d’Hisenda, per exemple.
Sessió: No iniciada
Menu
