Sí, sí, m’agrada buscar-li els tres peus al gat… si en tingués. Com que no en tinc, faig articles. Tot i que en els temps que vivim la cosa es complica. El tema de la llibertat d’expressió plana damunt les articulistes que ens arrisquem a dir la nostra. Qui més la condiciona és el panorama polític. L’anomenada democràcia parlamentària, que presumeix de tolerant, no se n’està de posar mà a determinats mecanismes per imposar la voluntat de la majoria. O sigui inocular el sentiment de culpa en totes aquelles que gosem dissentir de la suposada voluntat comuna. Per a més inri, els mitjans de comunicació ens recorden en el gota a gota diari els deures morals d’una ciutadania com Déu mana. Allò de la correcció política. Si ens sortim del guió som carn de canó de la ideologia de la por (o estàs amb mi, o estàs contra mi). Així les coses, l’autocensura fa acte de presència: ¿quina és la guapa que és mulla dient la seva per escrit?…
Si no m’apliqués l’autocensura, qüestionaria a tort i a dret la decisió de l’alcalde de traslladar la Fira de Sant Miquel, o entraria a sac i sense concessions a la seva mania de establir carrils bici. Parlant puc ser llenguallarga. Les paraules se les endú el vent. Amb tot, suïcida que és una, segueixo escrivint. ¿Com ho faig per superar l’autocensura i ser agosarada, o inconscient, posant en evidència la prepotència, la insensatesa o l’estupidesa de la vida social i política? En primer lloc, mirant el món amb una barreja d’indignació i d’humor. Després, revestint-me del personatge d’intrèpida articulista i maquillant-me contra el pensament únic. Quan escric, deixo de banda el Dr. Jekyll i em surt el Mr. Hyde. M’agrada utilitzar la perillosa eina de la ironia. Sóc conscient que requereix d’una lectura experta, si no, hi ha el perill que no t’entenguin o et malinterpretin. Així que procuro alternar-la amb la sàtira, sempre més directa. Me’n surto? Potser sí, potser no. De vegades la dec encertar, perquè alguna que altra coneguda fa com que no em coneix…
Totes aquestes fórmules per defugir l’autocensura es resumeixen en dues: 1) No prendre’t mai seriosament a tu mateixa. 2) Tenir sempre present que la llibertat d’expressió és i serà un tema recurrent. Per tant, aplico el que em xiuxiueja la Lauren Bacall d’El somni etern, “No et preocupis pel que succeirà. Ja estàs suficientment nerviosa preocupant-te pel que està succeint”.
