Divendres 13 de març de 2020. Recordo tota la redacció pendent de la televisió. Compareixia Pedro Sánchez per anunciar que es declarava l’estat d’alarma a tot l’Estat espanyol durant 15 dies per combatre l’arribada del coronavirus. Ens confinaven i la broma del xinès menjant sopa de ratpenat en un mercat de Wuhan havia deixat de fer gràcia.
Pocs dies abans s’havia confirmat el primer cas de Covid a Lleida en una veïna de Castellserà i veient com petava el tema per la Llombardia italiana, feia dies que especulàvem amb certa incredulitat amb la possibilitat d’un confinament generalitzat de la població. Tot i això, la confusió i la sensació de surrealisme pel que estava passant es van apoderar de l’ambient davant de l’anunci del Govern espanyol.
Aquell 14 i 15 de març vaig fer la darrera guàrdia de cap de setmana des de la seu física del diari i, malgrat ser personal essencial, la setmana següent vam decidir traslladar la redacció al món virtual i portar el lloc de treball a les nostres llars per protegir-nos, almenys per dues setmanes. Que il·lusos. La festa es va allargar molt més. Massa.
La ciutadania va acceptar fàcilment la greu privació de llibertats individuals que ens imposaven. Cert és que l’objectiu era intentar salvar vides i gestionar una situació que ens superava. Un cop instal·lats a casa l’allau d’informació va ser aclaparadora. Mesures i contramesures que semblaven en moltes ocasions llançades més per aparentar que es feia alguna cosa que per la seva efectivitat real.
Arribaven dades desoladores de contagis i de morts en hospitals i residències mentre les cares de Fernando Simón i Josep Maria Argimon es van anar fent familiars a les nostres pantalles. Nosaltres seguíem omplint pàgines cada dia amb l’objectiu d’oferir la millor informació possible als nostres lectors.
En paral·lel, tasques quotidianes de normal odioses com treure la brossa, passejar el gos o anar a comprar es van convertir en vàlvules d’escapament per sortir de les quatre parets en què estàvem reclosos. Gent que emmagatzemava paper higiènic -altres fèiem el mateix amb cerveses-, festes als balcons, aplaudiments als sanitaris, mascaretes de totes formes i colors, videotrucades amb familiars i amics i els carrers ben buits són alguns dels records, ja gairebé anecdòtics, que ens han quedat gravats.
Recordo, per exemple, la canalització del riu Segre, a Lleida, plena a vessar de persones amb sobrepès -tots vam guanyar algun quilet- castigant els seus genolls intentant córrer el primer dia que van deixar-nos sortir una estona a fer esport després de setmanes d’inactivitat. Havia començat una desescalada que se’m va fer molt feixuga. Passos endavant i enrere i mesures que costaven d’entendre a causa del desgast.
I per fi van arribar les vacunes i amb elles, perquè no recordar-ho, els antivacunes que es mereixen una menció perquè pocs cops com llavors he vist l’estupidesa humana elevada a la seva màxima expressió mostrar-se a cara descoberta. La pandèmia també ens va ensenyar això.
Finalment amb les primeres dosis començàvem a albirar la sortida d’un malson que ara queda lluny. De tot plegat en fa cinc anys i, per cert, encara és hora que un servidor agafi el Covid.
