Pere Godoy va viure la pandèmia des de primera línia com a responsable del Servei de Vigilància Epidemiològica de Salut Pública de Lleida. Admet que la situació a les residències i el brot del Segrià van ser els moments més difícils i les situacions més complicades de gestionar.
Què recorda del 10 de març del 2020, el dia del primer cas confirmat a Lleida?
La veritat és que era un tema d’esperar. La segona quinzena del mes de febrer recordo hi va haver alguns hospitals, en concret a València, que havien confirmat casos de pneumònia que eren deguts al Covid-19 i que no havien estat diagnosticats. A partir d’aquí, vam ser conscients que hi havia transmissió i que aquí hi havia transmissió i que no s’havia detectat adequadament. A Lleida, els primers casos provinents del viatge de l’Imserso a Benidorm van suposar una entrada de contagis importants i sabíem que la transmissió a Lleida s’incrementaria en els propers dies. Vam posar en marxa moltes proves i l’empresa que havia gestionat els autocars van col·laborar de manera excel·lent, van identificar totes les persones que havien viatjat i van recomanar a les persones que es quedessin a casa perquè no hi hagués transmissió, però realment va ser molt difícil de parar. Després es van començar a detectar casos a les residències de gent gran i la transmissió de casos ja era molt important.
Com vau gestionar els primers casos que es van detectar sabent que era una malaltia desconeguda i que no s’havia tractat?
Arran de cadascun dels casos que s’anaven detectant es recomanava a les persones que es quedessin a casa aïllats per evitar que infectessin els contactes familiars, cosa que no era fàcil. Després els casos que es detectaven a les residències, anàvem allí i sectoritzàvem les zones per tal que els contagiats aïllats en zones determinades de la residència. Es feia una recomanació a tot el personal sanitari perquè no s’infectessin i perquè no passessin el virus quan assistien els pacients. La situació a les residències era molt complicada perquè hi havia una proporció molt elevada de persones que necessitaven assistència i el contacte físic dels treballadors amb els residents era inevitable i en aquestes situacions la facilitat de transmissió del virus era molt elevada.
Han passat cinc anys del Covid-19. Hi va haver errors en la gestió de la pandèmia en tractar-se d’una malaltia que va agafar d’imprevist el sistema sanitari?
Crec que a Lleida vam tenir una situació comparativa, sobretot en els mesos del confinament, relativament més complicada que a altres regions pel fet de tenir una indústria agroalimentària molt forta i el fet que aquesta va haver de continuar treballant. En aquest sector, la restricció de mobilitat no es va poder aplicar a altres sectors productius on els treballadors es podien quedar a casa a treballar i, per tant, el confinament era més ràpid. Això va provocar que a Lleida tinguéssim una situació més complicada, tot i que s’ha de reconèixer que durant el mes de març i juny vam mantenir un nivell de transmissió similar al d’altres regions de Catalunya, tot i que teníem una situació comparativament més difícil. Crec que no s’ha comentat prou això i l’esforç notable que es va haver de fer per frenar la transmissió. Després quan el 22 de juny es va retirar el confinament a Espanya, i es va tornar a la ‘nova normalitat’, a la nostra unitat d’epidemiologia vam ser conscients que podríem tenir un problema molt greu perquè començava la recollida de la fruita i entraven uns 30.000 temporers al Segrià i al Baix Segrià. Sabíem que això podia desencadenar un problema molt important, com es va acabar produint. A principis del mes de juliol vam haver de prendre mesures excepcionals perquè realment la ‘nova normalitat’ no era aplicable per Lleida. Obrir l’activitat social i econòmica va desencadenar un brot al Segrià i la nostra unitat es va veure totalment desbordada per la quantitat de casos que es notificaven i que havíem de controlar.
Vau trobar a faltar que us dotessin de més recursos les administracions?
La veritat és que de recursos faltaven, però també hem de reconèixer que en faltaven a tots els nivells. Als hospitals, a l’atenció primària i a nivell de vigilància epidemiològica. Però hem de reconèixer que era una situació inusual que no s’havia previst i, per tant, gestionar-ho de forma àgil. La veritat és que nosaltres ho vam trobar a faltar, clarament. Vam tenir recursos insuficients, sobretot per controlar el brot del Segrià i poder afrontar tot el nivell de transmissió que vam tenir amb l’entrada dels milers de temporers. Però vull recalcar que va ser molt complicar per nosaltres, per als centres d’atenció primària, per l’hospital Arnau de Vilanova i per les residències. Més que fer una crítica hem d’aprendre una lliçó i saber que per aquestes situacions s’ha de tenir una planificació prèvia perquè de pandèmies en tornarem a tenir de noves.
Com ho van viure els professionals des de primera línia?
Crec que s’ha de reconèixer, almenys per la part que vaig tenir de responsabilitat, l’actitud i el treball de tots els sanitaris. Potser s’ha dit, però crec que tornar-ho a dir toca. Tots els treballadors del sector van mostrar una actitud extraordinària davant una situació crítica per la població i l’experiència que vaig viure personalment va ser molt enriquidora. La gent es va bolcar hores i hores i van ser un exemple.
Quin va ser el moment més dur que va viure a nivell personal com a responsable d’epidemiologia a la regió sanitària de Lleida?
El més dur van ser els primers tres mesos. Un dels moments més crítics, i a més va ser una cosa continuada en el temps, va ser l’afectació a les residències. Veure com quan entrava el virus podia produir una letalitat del 40-50% va ser un impacte emocional important. Fer molts esforços i no ser capaç d’evitar aquells nivells de transmissió va ser molt dur, per a mi i per a totes les famílies que ho van viure i que se’ls morien familiars i no podien accedir a les residències perquè estaven tancades. Va ser una experiència molt dolorosa de viure.
Algun altre més?
Un altre moment crític professionalment va ser veure la transmissió tan important que es va produir al brot del Segrià els mesos de juliol i agost i veure com els centres d’atenció primària i l’hospital Arnau de Vilanova quedaven desbordats per poder controlar la transmissió.
Entrant en l’àmbit més personal. Com va portar la conciliació de la vida laboral i familiar durant la gestió del Covid-19?
Recordo que tots aquests mesos començàvem a treballar a les set del matí i no tornàvem a casa fins a les 11 o 12 de la nit. I dinàvem i sopàvem al lloc de treball, als serveis territorials del Departament de Salut. Quan arribàvem a casa teníem la màxima cura amb les nostres famílies i tenir un nivell de contacte limitat per evitar riscos de transmissió. La veritat és que s’ha d’agrair a totes les famílies que ens van ajudar a poder complir els horaris i a superar aquella situació perquè el suport familiar va ser decisiu per poder superar una situació tan difícil com la que vam viure.
Què creu que hem après, si és que ho hem fet, com a societat?
S’ha de reconèixer que dins de totes les grans dificultats es va aprendre a gestionar les coses d’una altra manera. No es va arribar a tot, però sí que es va intentar agilitzar els terminis. Vam millorar molt els sistemes d’informació i els circuits de laboratori. De fet, els laboratoris van fer un treball extraordinari per poder fer massivament proves, recollint les mostres, fent les anàlisis i retornant els resultats de forma superàgil. Això també va ser una cosa molt positiva, i després la vacunació. La capacitat que van tenir tots els equips d’atenció primària i com es van organitzar per poder subministrar la vacuna a la població també va ser extraordinari. Vam ser capaços d’afrontar tot això tot i la falta de recursos. Per a futures pandèmies, hem d’aprendre que els sistemes assistencials i els de salut pública han de tenir una bona preparació i una planificació prèvia per respondre el millor possible sabent que la gestió sempre serà complicada.
Creu que estem més preparats ara que quan va esclatar la pandèmia?
Sense cap mena de dubte. Estem més preparats ara que fa cinc anys. Han millorat les coses i el sistema sanitari ha millorat els laboratoris, que ara estan més preparats i coordinats per poder anàlisis i els sistemes de vigilància també s’han anat organitzant. Però hem de continuar en aquesta línia perquè les pandèmies arribaran i s’han de fer simulacres, avaluar de manera continuada la disponibilitat de recursos i no ser conformistes. S’ha millorat i s’ha fet una experiència d’una situació recent molt bona i hem d’acabar d’aprofitar-la per tenir tots els sistemes a punt per afrontar la pròxima pandèmia.
