Quan va començar tot estava treballant com un dia normal i va saltar l’alarma. El director, Francesc Guillaumet, em va enviar a fer fotos… I les primeres imatges van ser per retratar els restaurants i bars que s’estaven tancant i els comerços que començaven a abaixar la persiana amb una nota que deia: “Davant la declaració de l’Estat de l’Alarma, l’empresa ha decidit tancar per complir totes les mesures de prevenció per temor al contagi del Covid-19”. Els cartells també deien això: “Estem obligats a protegir la salut de tothom”.
A mesura que passaven els dies, la situació es feia més dura… Per por a contagiar-nos. Cada dia vèiem que moria molta gent i tothom estava desesperat sense saber ben bé què estava passant. Jo també vaig anar a fer fotos als supermercats, que estaven plens de gent, nerviosa i amb cues molt llargues. Diria fins i tot que la gent agafava coses sense veure ni saber el que comprava. Es carregaven els carros plens d’aliments i, sobretot, de paper higiènic, a més de moltes garrafes d’aigua. Jo veia que fins i tot la gent es feia lloc per agafar els últims productes que quedaven. I jo al·lucinava literalment amb el que veia. D’altra banda, de tots aquells dies recordo que una vegada que van prohibir sortir al carrer em vaig haver de posar un vestit blanc, tot cobert, amb ulleres i mascareta. Semblava un extraterrestre i vaig anar a fer fotos acompanyat per la Guàrdia Urbana. Lleida estava buida. Per complet. I sense cotxes. Feia por de veure-ho perquè una ciutat com la nostra, sense gent ni vehicles pels carrers, fa una impressió diferent. Però calia fer fotos per informar la gent, com és el nostre deure, i perquè l’endemà sortissin publicades al diari.
A redacció ens vam quedar l’Andrés Rodríguez i jo mateix. La resta de l’equip teletreballava per evitar el contagi i assegurar la continuitat del producte en un moment d’incertesa com aquell. No estàvem tranquils. Pel que véiem. Però calia cobrir amb imatges el que estava passant. Fàcil no ho va ser però s’havia de fer. Van anar passant els dies i jo veia la gent que s’estava morint als hospitals i a les residències. Pel carrer només veia moltes sirenes d’ambulàncies. Cada dia venia a Lleida des de Balaguer i a les carreteres hi havia molts controls de Mossos. Ens paraven per identificar-nos i molta gent havia de fer marxa enrere perquè no els deixaven passar. Però jo, com a fotoperiodista, tenia els permisos per entrar i sortir. I vaig continuar fent fotos. La gent no podia sortir de casa i molts ho va passar malament. Amb nervis i estrés per haver d’estar tancats a casa sí o sí.
Pel que fa a mi havia de prendre precaucions. Em vaig posar la mascareta i els guants per no contagiar-me. Aquesta experiència demostra que vaig passar por… Cobria la part gràfica de la realitat i mentre ho feia veia la gent darrere les finestres de les seves cases sense poder ‘respirar’ carrer.
Les fotos que vaig fer des del primer dia sempre les tindré a la memòria. I tant jo com la resta de l’equip vam poder comunicar-nos amb destresa, des de redacció i des de les cases. D’això ja en fa cinc anys i estic orgullós d’haver fet fotos perquè la gent vegés què passava aquells dies tant difícils.
