Fa cinc anys va arribar a Lleida un germà marista, el Xavi Gual, natural de Mataró i molt polifacètic perquè és un bon músic, cuiner, professor d’Història de l’Art… I, sobretot, gran persona. Cinc anys treballant junts colze a colze han donat per a molt per això l’article d’avui serà un breu viatge emocional per aquesta experiència compartida… Si al final, què és la vida? Si no les persones que descobreixes, amb les que vius amb les que fas vida diàriament.
Tampoc negaré que hem discutit perquè els amics quan són sincers poden i han de discrepar obertament, amb respecte i sempre buscant alguna finalitat constructiva al debat i això ho hem practicat unes quantes vegades en aquests anys.
La tasca principal del Xavi ha estat l’educació passant per diferents escoles, obres socials i també per diverses etapes educatives. Actualment, feia classes de castellà i música a 1r ESO i d’Història de l’Art a batxillerat on preparava molt bé alumnes per a la selectivitat.
Tots dos compartim un tema que no és massa acadèmic, però sí que trobem essencial en la formació de les persones. Es tracta de l’expressivitat natural. Més ara que la intel·ligència artificial ha aterrat per complet i no sabem si les persones han copiat un text de manera íntegra sense cap procés de pensament. Per aquest motiu més que mai s’ha de valorar la capacitat d’expressió oral i natural de les persones. El Xavi ho fa molt bé i els alumnes que l’han gaudit d’educador saben que els ha fet parlar i expressar-se davant del seu grup amb mètodes dinàmics, divertits i altres més complexes perquè també ens hem de posar a prova i treballar fora de la nostra zona de confort per aprendre o, simplement, per acceptar la frustració i acollir-la sabent que hem de millorar. Un dia comentàvem amb el Xavi que tota facultat d’Educació hauria de dedicar temps a formar futurs mestres amb el domini de l’expressió en tota la seva globalitat perquè és una eina vital i molt funcional. Per això assignatures com el teatre haurien de formar part del currículum en instituts i també Universitats. Són idees que nosaltres hem debatut des de la nostra senzilla pràctica educativa. Una demostració pràctica de l’humanisme del Xavi és la seva empatia i la capacitat de connectar en el context social que viu. El Xavi canta i toca garrotins, forma part del grup musical Los de Ponent fent de percussionista, coneix Lleida i l’Horta millor que molts lleidatans i després de cinc anys m’atreviria a dir que és tot un carrincló de cap a peus. Per això ens l’estimem tant perquè una manera que tenen les grans persones de caminar per la vida és connectar amb la seva terra d’acollida. Ara, el Xavi marxa de Lleida, anirà a la zona francòfona del Quebec i segur que en quatre dies parlarà perfectament francès i farà una bona immersió a la seva cultura perquè ell és un home culte, sensible, solidari amb les necessitats de col·lectius febles i que sempre predica amb la millor tècnica educativa, el bon exemple. Segur que allà al Canadà gaudiran de la seva “bona onda” que diuen els argentins.
Gràcies, germà, mestre, amic per compartir vida amb nosaltres. Sabem que t’emportes un trosset de Lleida al teu cor per això et diem que aquí sempre tindràs casa i un plat a taula… Bon viatge Xavi!
