Aquest dijous es va votar a la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats una nova versió del projecte de llei d’amnistia que havien consensuat els grups parlamentaris del PSOE, ERC i JuntsxCat. Va ser acceptada i serà presentada al proper ple del Congrés per a la seva aprovació.
No m’he atrevit a titular l’article com a “nova versió de la llei”; ni tan sols com a “versió 2.0”. De fet, es tracta d’una variant de la versió original que havia estat acceptada a tràmit en el seu dia pel Congrés.
Les principals diferències són: (1) avançar la data inicial dels fets amnistiats al dia 1 de novembre de 2013, en lloc de l’1 de gener de 2014; (2) remarcar que les possibles malversacions de cabals públics relacionades amb el procés només seran amnistiades si no perseguien un benefici personal de caràcter patrimonial; (3) millorar la definició de les excepcions a l’amnistia consistents en actes de terrorisme, alta traïció o tortures i tractes degradants; i (4) permetre que algunes sancions de multa puguin ser objecte de devolució si els fets son amnistiats, sempre que s’haguessin imposat en aplicació de l’anomenada “llei mordassa”.
No tinc cap dubte que la intenció dels redactors ha estat lloable. En alguns extrems suposen una millora notable: tant la modificació de la data d’inici, com l’eventual devolució de les multes, són qüestions clares i difícilment opinables, que sens dubte amplien l’àmbit de l’amnistia en relació a la primera versió de la llei. Per altra banda, el seu redactat es difícil que pugui donar lloc a interpretacions que desvirtuïn la literalitat del seu text.
No opino el mateix del segon i tercer grup de modificacions. La persecució d’un benefici personal de caràcter patrimonial és una qüestió de fet que, encara que tots siguem conscients que no concorria en els dirigents del procés, haurà de ser apreciada pels tribunals encarregats de jutjar-ho. I l’existència o no d’actes de terrorisme, d’alta traïció o de tortures i tractes degradants, també. Encara que aquí hi detectem esforços de precisió molt notables, seran els tribunals els que decidiran si els actes encaixen o no dins d’aquestes definicions.
Tal com es manifesten els tribunals espanyols ara per ara (em refereixo especialment als seus estaments superiors, que seran els encarregats de decidir, en darrera instància) tenim tots els motius per témer que tendiran a apreciar les conductes dels encausats de la manera que els sigui menys favorable. En aquest cas, de la manera que afavoreixi la seva exclusió de la llei d’amnistia.
