Necessitem ajudar. Ens causa un efecte balsàmic saber que hem tret algú d’un atzucac. Això deu ser la base de la civilització, tal com va afirmar Margaret Meade –sí, l’antropòloga que va respondre en una conferència que la troballa d’un fèmur fracturat i curat demostrava l’existència de la solidaritat envers els necessitats. Mirar pel benestar dels altres no és sols una obligació social, sinó un privilegi. Que comprensible va ser la decepció i la frustració de tots els voluntaris que van córrer a la zona zero l’endemà de la catàstrofe quan se’ls va demanar a la primeria que abandonessin el lloc. I que envejable és la cara de satisfacció del veí de Torrent que va acollir a la seua llar dos barcelonins atrapats per la riuada. Ajudar és un impuls, sobretot quan la desgràcia aliena et queda a l’abast de la mà. Fins i tot els qui som més lluny volem pal·liar els estralls, les pèrdues materials i oferir consol davant la trista adversitat. I llavors, quan corre per les xarxes i pels grups la crida a la solidaritat en forma de recollida de roba i aliments peribles, tots volem buidar els nostres prestatges i recaptar fons.
Però, al mateix temps, que contradictoris som els éssers humans. I no parlo dels enganys, saquejos o estafes que s’hagin intentat perpetrar o de les corrupcions que aviat es descobriran. Això ja queda al terreny del delicte. Em refereixo a la durada i fiabilitat de l’impuls solidari. Podem tenir un veí necessitat de companyia o d’ajut i farem ulls rodons, perquè al cap i a la fi això no és problema nostre. Tenim proves que el nostre fill o filla i els seus amics deixen de banda o escarneixen un company de classe i no en fem cas perquè això són coses de nens. O farem mala cara quan un senyor gran ens demana amb cara d’angoixa si pot passar al davant de la cua del supermercat perquè només porta dos articles. Ben segur que passarem de llarg per davant del comerç de proximitat del nostre barri perquè, clar, anar a carregar el cotxe al súper és més pràctic i econòmic. I si a la nostra comunitat de veïns es planteja incorporar una plataforma per pujar l’escala, potser ens hi negarem perquè el problema de la mobilitat reduïda encara el tenim lluny. I pagarem per sota mínims a la persona –és a dir, la dona migrant– que fa anys que ens cuida el pare, que ella ja s’hi avé. I siguem sincers, que escanyarem el que puguem els nostres llogaters perquè, clar, el pis rònec que vam heretar dels pares està situat en una zona cèntrica i n’hem de treure tot el rendiment que puguem.
I és que, en el fons, gairebé tots voldríem ajudar com si la nostra mà fos màgica i durant un temps ens poguéssim sentir com a benefactors de la humanitat. Donarem una caixa plena de roba i ens sentirem més tranquils; posarem diners dins un compte solidari i ens semblarà que ens convertim en filantrops; organitzarem o assistirem a concerts solidaris a benefici dels afectats i els nostres ulls s’ompliran de llàgrimes. Tanmateix, que difícil és incorporar l’altruisme i la generositat al nostre dia a dia. I l’empatia, que al cap i a la fi ens fa posar en el lloc dels altres. L’impuls d’ajudar es dilueix en la rutina i en la percepció que el sentit de la vida és mirar només pel propi benestar.
L’egocentrisme i el menyspreu envers qui tenim prop o lluny són costums adquirides, com ho són el racisme i el masclisme. Per tant, som lliures de desterrar-los del nostre comportament o perpetuar-los perquè el món sempre ha estat així. L’única solució és carregar la bateria de l’altruisme perquè funcioni sempre. Sense haver d’esperar situacions tràgiques ni devastadores. El dia a dia dels altres pot ser tan dur com puguem imaginar, encara que la seua casa no estigui coberta de fang.
