Eren les 00:26 hores del dia 22 de març de 2020 quan vaig enviar un missatge de Whatsapp al cap d’Edició i Tancament de LA MAÑANA, Xavier Ortiz: “Portada ok”. Aquest text concís servia de validació de l’única pàgina de l’edició del diari d’aquell mateix dia que restava per enviar a la rotativa. L’encapçalava un titular prou explícit, “Vienen días muy duros”, segons la previsió que havia fet el president del Govern, Pedro Sánchez.
El fet –el del missatge de Whatsapp– era prou significatiu. Per primer cop a la llarga història de LA MAÑANA, el diari d’aquella data s’havia fet amb tot el personal de guàrdia treballant des de les seves respectives cases. Ni les riuades de 1982 ni la gran nevada de 2001 havien pogut blocar l’accés a la redacció. Aquesta vegada, en canvi, un virus que es creia letal i un estat d’alarma decretat una setmana abans pel president del Govern espanyol ens van obligar a batejar-nos en el teletreball, pràctica fins aleshores inimaginable en un diari.
Feia un parell de setmanes que ho parlàvem amb el director, el Francesc Guillaumet, quan el Covid no havia arribat a Espanya, però ja s’escampava per Itàlia. La idea era evitar un contagi massiu dins la redacció que pogués posar en perill la publicació del diari. Per això, pensàvem dividir les seccions en dos equips sense contacte entre ells, la meitat treballant des de casa i l’altra meitat present a la redacció. I en aquestes disquisicions ens movíem encara quan el confinament ens va obligar a improvisar un nou pla: tothom a casa i creuar els dits perquè la tecnologia no ens deixés penjats. “El diari té tendència a sortir”, deia sempre l’exdirector del ‘Diari de Lleida’ i ‘Nou Diari’, el periodista lleidatà Ramon Badia. Era un bon moment per recordar-ho, vaig pensar.
L’endemà d’aquell 22 de març vam muntar un grup de Whatsapp, vam provar amb Google Drive i Dropbox per a l’intercanvi d’arxius i vam començar a practicar amb el mateix WhatsApp, amb Zoom i amb Meet per fer reunions virtuals de portada a través de videoconferència.
Qui no va utilitzar aquests programes durant la pandèmia? A casa, per exemple, hi havia dies que coincidíem en l’horari de les nostres reunions telemàtiques. La meva dona i jo, amb la feina; la nostra filla gran, preparant la selectivitat i amb un lliurament d’orles virtual al Gili Gaya que els va impedir acomiadar-se personalment de la resta de companys; i la nostra filla petita, amb classes d’ESO a través del Classroom i amb entrenaments de natació en sec amb el Club Natació Lleida. El súmmum, vaja, això de les sessions sense aigua, però lloable!
I a partir d’aquell moment, cues als súpers, mascaretes i guants, lleixiu a dojo i maratons de sèries de Netflix a casa.
Tornant al titular d’aquell 22 de març, tenia raó Pedro Sánchez amb el seu presagi, però a fe de món que va fer curt. No van ser dies molt durs, sinó mesos, molts mesos. Cinc anys després, al diari encara combinem feina presencial i teletreball; a nivell personal, vaig afegir uns quilos de més que encara no m’he tret de sobre. Són les conseqüències de la nova normalitat.
