“El riure és un tònic, un alleujament, un respir que permet apaivagar el dolor”. Començo amb aquesta cita del genial Charles Chaplin i més endavant, espero, entendreu el seu sentit en aquestes línies de memòria sobre la maleïda pandèmia del Covid, la qual, evidentment, no va ser cap broma. Com a moltes feines (o totes), al nostre diari el virus ens va colpejar amb duresa. De fet, semblava impossible treure un diari diàriament (mai millor dit) amb cadascú de nosaltres a casa seva. Ja sabeu, vam recórrer a allò del teletreball, que llavors era inversemblant i que ara és tan quotidià.
Amb molt d’esforç (en dono fe) vam aconseguir sortir al carrer diàriament perquè, evidentment, calia tirar endavant i, sobretot, informar els nostres lectors i lectores, la qual cosa és l’essència de la nostra tasca. Lògicament, en aquells moments difícils (i faig molt curt) vam dedicar la major part del contingut del diari al Covid, és a dir, que bona part de les nostres pàgines es van omplir de dolor, drama i neguit.
Però a LA MAÑANA vam fer una cosa, si em permeteu, una mica absurda (ara es pot dir) i que no he vist en cap més mitjà de comunicació. Doncs sí, vam perpetrar una petita secció de dues pàgines dedicades a l’humor relacionat amb el malvat i omnipresent virus. Vam titular la secció com a Humor Antivirus i allà encabíem en cada entrega una dotzena d’acudits d’autors molt diferents, amb mirades distintes, crítiques, com correspon a un mitjà de comunicació independent, però humanes (i segurament també inhumanes, com podeu comprendre) Potser ho recordeu.
Amb la imprescindible ajuda del nostre ninotaire de capçalera, en Paco Ermengol, vam demanar a un munt de dibuixants i humoristes (lamento no recordar ara el nombre ni els noms de tots i totes, però van ser molts) que col·laboressin amb acudits sobre el Covid, la qual cosa (i ho vull destacar) van fer de manera altruista i amb força entusiasme.
Desenes d’enginyosos i destacats ninotaires, aficionats o professionals, es van sumar a la iniciativa, amb una qualitat notable i, sobretot, amb una sensibilitat especial envers aquella tragèdia amb nom estrany de virus. Entre tots els autors vull destacar (i sé que soc injust perquè em deixo a la resta) al ‘pardinyero’ Joan Bosch, molt implicat en la iniciativa des del primer moment.
Inicialment, al diari vam pensar a afegir les dues pàgines d’humor a la resta d’informacions sobre la pandèmia, però crec recordar que va ser el director (amb bon criteri) que va considerar que no era massa adient barrejar les informacions sobre els morts, la tragèdia i el patiment, amb els acudits, de manera que vam decidir ubicar aquelles pàgines al final del diari, ben lluny, a la secció d’Oci.
Reconec que ens la vam jugar perquè també podia ser que aquesta idea fos considerada pels lectors com a inconvenient i fins i tot frívola. Però el fet és que finalment va tenir una bona acollida entre vosaltres, tant que aquella secció, que havia de ser puntual o anecdòtic es va perllongar durant un parell de mesos. Insisteixo, va ser una aposta de LA MAÑANA molt arriscada, però endegada amb tota la bona voluntat i amb estima. Ara, si us plau, rellegiu el començament de l’article i potser entendreu el que us vull (i volem) dir.
