Amb el desig de posar humor negre a la notícia, que ja són ganes, hauríem de dir que encara rai que s’ha mort Josep Vallverdú. Ja no quedava res a dir ni res a escriure d’un dels gegants de les lletres catalanes, injustament encasellat en la literatura infantil i juvenil i mai prou valorat com a novel·lista, com a assagista i com a poeta. La fidelitat a Ponent li ha passat factura a Josep Vallverdú, tot i que ha estat colgat de premis i de distincions: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Medalla d’Or i doctor honoris causa per la Universitat de Lleida. Medalla d’Or del Govern de la Generalitat, Fill Predilecte de la ciutat de Lleida, Fill Adoptiu de Sant Martí de Maldà, les Borges Blanques, l’Espluga de Francolí i Balaguer on ha viscut l’última etapa de la seva llarga i fecunda vida. Encara sort que s’ha mort Josep Vallverdú perquè ja no quedava cap premi ni cap distinció amb què honorar-lo. Amb 103 anys, Vallverdú ha sobreviscut als seus biògrafs. Feia basarda escriure res sobre Vallverdú perquè l’autor de la semblança acabava petant mentre del creador de Rovelló anava pels tres-cents llibres publicats. Si per alguna cosa sap greu la mort de Josep Vallverdú és perquè Lleida perd el referent literari de Ponent, terme ideat pel mateix Vallverdú. En un dels seus darrers llibres, La llengua viscuda, Vallverdú explica que una vegada a Sant Feliu de Guíxols, en una conferència de Jaume Vicens i Vives, va coincidir amb Josep Pla, Pompeu Pasqual i altres personatges gironins. L’escriptor de Lleida va escriure: “Entremig de tanta gironada, jo quasi m’havia oblidat de l’obediència al meu Ponent”.
Sessió: No iniciada
