Les autoritats van investigar si es tractava d’un accident o van espentejar-la.
Diumenge va ser el darrer dia de l’any i trobo que és oportú explicar un procés que va tenir lloc, justament, un 31 de desembre de 1377. El succés es va produir, tal com diu el document, “el dimecres abans de la festa de Ninou”. La celebració és la que avui anomenem Cap d’Any, és a dir, l’inici —el cap— de l’any, encara que es comença a brindar la nit que precedeix el dia 1.
Per entendre aquest cas hem d’avançar una mica, fins al 4 de febrer del 1378, quan l’especier Pere de Bolea va denunciar al veguer la mort de la seva germana Dolceta, justament, el darrer dia de 1377. La dona va anar-se’n a l’altre barri en estranyes circumstancies i pel veïnat corria la brama que ell n’havia estat el causant. Una espenta afortunada per les escales, deien les males llengües. Pere volia que el veguer investigués la mort i apartés d’una vegada per totes les sospites d’assassí que pesaven sobre ell.
LA FAMÍLIA BOLEA
Dolceta era una vídua de bona casa. Del seu difunt marit no en sabem gairebé res, només que es deia Pere de la Torre. Del seu germà, en canvi, sí que en conservem nombroses referències. Es deia Pere de Bolea i era especier, un farmacèutic de l’edat mitjana dedicat a la compra-venda d’espècies i a fer tot tipus de productes amb elles, com medicaments o perles oloroses per perfumar estances. Les espècies i els seus subproductes adquirien preus elevats al mercat perquè venien de lluny, dels confins del món conegut, i quan algú consumia un polsim de galanga o de clau d’espècie pensava en el Paradís terrenal, on es creia que creixien; una geografia llunyana, situada als confins d’Àsia i poblada per la imaginació.
A banda de la professió del patriarca hi ha altres elements que ens indiquen la situació benestant de la família Bolea. Vivien al barri més ric de la ciutat, a tocar del Palau dels Sanahuja, casalot senyorial que el 1382 va ser adquirit pel Consell Municipal per tenir-hi la Paeria. D’aquell any consta a la documentació una especieria subterrània propietat dels Bolea i Josep Lladonosa explica: “es tracta de les dependències subterrànies que encara es troben sota la plaça de la Paeria”. També tenien servents, dos germans, un noi i una noia, que vivien amb ells i una criada que hi anava als matins. Entre els amics s’hi comptaven notaris, mercaders i especiers. Digues-me amb qui vas i et diré què fas.
LES DOS OPERACIONS CRANIALS
Al capvespre del 31 desembre de 1377, el físic Pere des Prats, havent sopat, descansava còmodament a casa. Al carrer hi feia un fred horrible i no hi havia ni una ànima. Era veí dels Bolea, residia al carrer Pellisseria, el tram del carrer Major entre la Paeria i el Pont Vell. Algú va trucar a la porta amb insistència, era el servent de l’especier, i li va demanar que visités Dolceta amb urgència perquè havia quedat feta una coca en caure per les escales.
El metge se’l va mirar estranyat, per què venien a buscar-lo a ell? Un físic era el metge de més prestigi, aquell que es dedicava a l’estudi de les complexions i dels humors i els seus desequilibris. El saber dels físics anava més enllà dels ossos trencats, les ferides obertes i els drenatges. Eren l’elit de la medicina i es formaven als centres de més nivell, els Estudis Generals, que eren les universitats de l’època. Per això, en tornar a casa, el servent va explicar que el físic “no vol venir i diu que cridem a un cirurgià perquè vegi si hi ha res trencat”.
Pere des Prats era un físic conegut a la ciutat. Entre 1339 i 1384 el tenim documentat en diversos processos judicials en què exercí de pèrit. Tal vegada es tracta de dues generacions de metges de la mateixa família. Als primers processos, fins al 1368, apareix com a cirurgià, entre 1368 i 1378 se’l defineix com a cirurgià i físic segons el cas, i, finalment, fins al 1384 —darrera menció que conservem d’ell— se’ns diu que era físic. Podria tractar-se d’un exemple d’ascens social a través de la medicina. El pare era cirurgià mentre que el fill va cursar estudis universitaris fins arribar a la categoria de físic.
La falta de tacte del físic no va estranyar ningú i van decidir cridar el cirurgià Pere Roger, un metge documentat a Lleida a les acaballes del segle XIV, entre 1378 i 1390. En els primers processos se l’anomena únicament “cirurgià”, però l’any 1386, quan va examinar un home que s’havia barallat amb una altre per les atencions d’una meretriu siciliana, se’l defineix com a ‘cirurgich e studiant en medicina’. Ell també va començar el procés d’ascens socials que implicaven els estudis universitaris. Quatre anys més tard, el 1390, apareix en un procés en què va curar el ferit en una baralla a la plaça de l’Almodí. Al document se’l qualifica de ‘cirurgich, batxeller en arts e en medicina’. És a dir, havia superat els primers anys d’educació universitària i formava part dels professionals mèdics amb estudis.
Malgrat la universitat de Lleida posseïa una càtedra de cirurgia des de l’any 1330, la cirurgia continuava sent vista com una art manual, supeditada a la ciència dels físics. Per això, Pere Roger, tot i que estava a punt de posar-se al llit —hora ja ben tarda, que ja es volie gitar, diu al text— va acceptar acudir a veure l’accidentada.
A la casa van mostrar-li Dolceta estirada als peus de l’escala i “va trobar que li sortia sang per les orelles i pel nas”. El cirurgià ho tenia molt clar: la dona ere mortal. Malgrat la mala notícia Pere Bolea va demanar-li que fes tot allò que estès a les seves mans per salvar-la. En examinar-la millor, al terra mateix, va observar que ‘en lo cap havie ·I· gran bony’. Una protuberància descomunal que li sobresortia per damunt dels cabells i que, a parer del metge, s’havia produït en picar de cap amb l’arquibanc (un banc llarg) que hi havia a prop de l’escala.
Diligentment, Pere Roger va oferir-se a obrir el bony per mirar els ossos del crani. Com que Dolceta estava inconscient i no podia negar-s’hi, a tots els va semblar bona idea. Gairebé a les fosques, sota la llum tremolosa d’unes pobres espelmes, el cirurgià va remenar la ferida sangonosa. Tenia l’ull experimentat dels galens que n’han vist de tots colors i, malgrat la penombra, va distingir en l’os restes d’una fractura anterior.
Segons el germà, es tractava d’una altra trencadura del cap que Dolceta es va fer anys abans en caure per les escales de casa seva, quan vivia amb el seu marit. Un cop acabada l’operació, amb la dona inconscient i la testa embenada, el metge va sentenciar: “senyor, aquesta dona està molt dèbil i no crec que es pugui escapar de la mort”. Malgrat el pronòstic, la família no va escatimar en cures. L’endemà van fer venir els físics Pere des Prats i Ramon de Rocafort. Com que era una hora prudent i la tasca més enutjosa, la de tallar i suturar, ja estava feta, Pere des Prats va acudir a la cita.
A Ramon de Rocafort també el tenim ben documentat. Es va formar a l’Estudi General de Lleida i va exercir de pèrit en diversos processos entre 1371 i 1384. Vivia a prop de la capella del Peu del Romeu i va ocupar càrrecs polítics al Consell Municipal.
Quan els físics van examinar-la, Dolceta continuava inconscient, respirava pesadament i només emetia un lleu plany que omplia tota l’habitació. La van intentar reanimar fent-li olorar vinagre i sucant-li els llavis amb esperit de vi. ‘Pere des Prats mes-li vinagre per lo nas e dona-li a beure aygua ardent’, però Dolceta continuà catatònica.
Finalment, el germà es va donar per vençut i va cridar el vicari de Sant Joan perquè li donés l’extrema unció. Aquell mateix vespre la dona va morir i l’endemà la van enterrar.
LA CAIGUDA
Pere Bolea va explicar a les autoritats que el dimecres abans de la festa de Ninou ell i la seva família van sopar junts. A la taula hi eren tots, també els servents, i van celebrar la festa. Durant el sopar va córrer el vi a cor què vols i l’ambient era distès. En acabar, l’esposa de Pere i la criada van desparar la taula i van baixar les tovaylles, el pa e l’argent per guardar-ho a la cuina del pis inferior. Els altres van quedar-se a la sala fent-la petar a la vora de la llar de foc. Una estona més tard, Dolceta va acomiadar-se. “Déu vos doni bona nit”—va dir abans de baixar per les escales. De sobte, van sentir un gran terrabastall.
La germana havia rodolat avall i van trobar-la plegada als peus de l’escala. Tant els de casa com els veïns més propers van atribuir la caiguda a un excés de vi. Dolceta tenia fama de xumar més del compte des de feia anys i tot el barri sabia que li agradava buidar ampolles. De fet, durant el procés algú va apuntar que l’alcohol va ser la causa de la primera caiguda, quan encara vivia amb el seu marit.
Per a tots era evident que havia ensopegat i es tractava d’un infaust accident. També el cirurgià, amb ull clínic i acostumat a veure tota mena d’accidents, va donar la raó a Pere; quan les autoritats li ho van preguntar va respondre: “conec bé que va caure per l’escala, perquè els tapins (sandàlies) la van fer caure i els vaig trobar escampats pels graons”.
En definitiva, un procés per netejar la imatge malmesa de l’especier. Cap dels testimonis es va oblidar de ressaltar la bona predisposició de Pere per pagar tots els remeis i atencions que els metges podien oferir a la seva germana, fins i tot quan era clar que moriria.
LA SOCIETAT MEDIEVAL I ELS METGES
Malgrat el que puguem pensar, a les acaballes de l’edat mitjana hi havia una extensa xarxa de professionals mèdics als quals la gent, de tota classe i condició, acudia amb força assiduïtat. Certament, els físics eren metges amb prestigi i els seu tractaments no eren accessibles a tothom, però els barbers/cirurgians, en canvi, eren una comunitat força nombrosa, molt més a l’abast, i per això es van convertir en la columna vertebral del sistema assistencial medieval.
Tot i així, és important remarcar que, a banda de físics, cirurgians i barbers, també hi havia remeieres i curanderos amb bona reputació i molt ben considerats.
Procés analitzat:
reg. 779, 1378, ff. 86v-92r
