Diuen que allò que viurem aquest dimecres, dia 12 d’agost, marcarà la nostra existència perquè serem testimonis d’un fenomen únic que no ha vist cap persona que encara sigui amb vida. Parlo, com tothom haurà deduït sobradament, de l’eclipsi total de Sol de dimecres, una alineació astronòmica que es va produir per darrera vegada el 30 d’agost de 1905, fa 121 anys, i que ens fa ballar el cap des de fa dies sobre quina serà la ubicació ideal per gaudir-ne. Cal estar preparats i conscients del moment històric, perquè no fa pinta que puguem arribar al següent fenomen de les mateixes característiques visible a Catalunya, previst per a l’any 2180, d’aquí a 154 anys. A més a més, els astres ens han regalat que al Segrià i les Garrigues tinguem la possibilitat d’observar aquest cop la màxima expressió de l’eclipsi. Per contra, llegeixo que a la zona del Pirineu hi haurà només una observació parcial, que l’anterior es remunta a l’any 1842 i que la propera no està prevista fins al 2433. Aquí segur que tampoc no hi arribaran. Aquesta desavinença entre la plana i el Pirineu incrementa encara més la pressió de viure intensament el vespre del 12 d’agost, tal qual com si no hi hagués un endemà. I què voleu que us digui. Sense desmerèixer la importància del fet i la transcendència del seu significat científic, la veritat és que encara no ha aconseguit emocionar-me, potser perquè sóc de lletres. Li dono més transcendència a un moment únic que no et pots perdre perquè tothom ho espera i hi serà que no pas a la singularitat del fenomen en si, un plantejament al que ens han acostumat el màrqueting i les xarxes socials i els seus influencers. L’important no és el fet com a tal, sinó generar la necessitat de formar-hi part, i en això estem.
Sessió: No iniciada
