Dijous d’aquesta setmana el Jutjat Penal de l’Audiència Nacional ha dictat i fet pública la sentència del conegut com a cas Rubiales. La sentència imposa al Sr. Luis Rubiales, aleshores president de la Real Federación Española de Fútbol una pena de multa de 10.800 per haver fet un petó a la boca a una jugadora de la selecció espanyola sense tenir el seu consentiment. També el condemna a pagar-li 3.000 en concepte d’indemnització per dany moral i se li prohi beix que es comuniqui o s’atansi a la víctima durant el període d’un any.
La primera observació que se m’acut de fer és la notable celeritat amb què s’ha dictat. El judici va quedar vist per a sentència el divendres dia 14 i, per tant, el magistrat no ha tardat ni una setmana en dictar-la. De fet, ha complert escrupolosament et termini de cinc dies que fixa la llei. Però val a dir que en els més de cinquanta anys que porto exercint la professió, no recordo cap cas en què aquest termini s’hagi complert.
La veritat és que durant la celebració del judici vaig plànyer molt el magistrat Sr. Fernández-Prieto pel paper que li havia tocat jugar, havent de dictar sentència en un afer tan connotat políticament i envoltat d’un rebombori mediàtic enorme. Per altra banda, havia d’aplicar una normativa penal reformada no fa gaire i que ja havia aixecat ampolles des de la seva tramitació al Congrés. I a més a més, era un home, la decisió del qual seria probablement interpretada en funció d’aquesta condició de gènere.
No em negareu que al magistrat li havia tocat un paper ben difícil. Per si fos poc, durant la vista va deixar anar uns estirabots que van cridar molt l’atenció del públic, intentant que el judici no se li n’anés de les mans. Sembla que ho va aconseguir, tot i que estic convençut que també ho hagués pogut fer amb un altre to: l’autoritat s’imposa de moltes maneres i no necessàriament a base de crits.
Però la sentència m’ha reconciliat amb ell. Com totes les sentències, és opinable. Però crec que està ben construïda i correctament fonamentada. Considera provat que el petó no va ser consentit en cap moment, que va constituir un atemptat contra la llibertat sexual de la víctima i, per tant, una agressió. Ara bé, dins del conjunt de les agressions sexuals, el jutge la situa entre les de menys gravetat i la castiga amb una de les penes més baixes que es poden imposar.
No considera provada, en canvi, l’existència de coaccions per fer que la víctima reconegués que havia consentit el petó que havia rebut. Probablement és la part més discutible de la sentència però cal reconèixer que està ben raonada i que la qüestió de la coacció, quan no hi ha violència física, resulta sempre complicada.
Veurem què en diran els tribunals superiors. Però crec que ens trobem davant d’una sentència honesta, que ha intentat fer justícia en un cas complicat. Val la pena reivindicar la tasca d’aquests jutges –que crec que son majoria– en front de la cúpula judicial a la qual massa vegades m’he de referir negativament en aquestes col·laboracions.
