Quan una persona es troba en l’estadi 5 de la malaltia renal crònica, significa que té un funcionament renal menor al 15% i segurament, està fent diàlisi. Sovint, trobar-se en aquest estat corporal implica deixar de miccionar. Això vol dir que cada vegada que ingerim sodi, donat que l’entrada d’aigua al cos està molt mesurada, i és l’aigua que introduïm al cos que ajuda a expulsar-lo a través de l’orina, aquest s’acumula en excés, pel que es recomana dur una dieta sense sal. En aquesta línia, una de les grans recomanacions per la malaltia renal que apareix en les guies oficials és deixar de consumir sal. No obstant, ja fa temps que em pregunto… Per què no ocorre el mateix amb el sucre? Els rosegadors sovint s’utilitzen pels experiments de psicologia ja que a nivell cel·lular i cerebral, són molt semblants als éssers humans. Fou un gran impacte descobrir a una assignatura de psicologia bàsica de la llicenciatura de la Universitat Rovira i Virgili, que si els ratolins estaven dins d’una gàbia on es podien autoadministrar cocaïna i s’afegia un nou dispensador, aquesta vegada amb aigua i sucre, els ratolins deixaven de prémer el dispensador de cocaïna per autoadministrar-se sucre d’una manera més elevada. Aleshores, si coneixem els efectes proinflamatoris d’una substància com aquesta i sabem del seu poder addictiu… Per què no s’intervé amb més vehemència?
Una de les hipòtesis amb la que fa un temps que em barallo és: si el personal sanitari no recomana deixar el sucre és perquè les persones que fan les recomanacions, també són addictes al sucre i no volen deixar de ser-ho. I sucre no està només al sobre que cada vegada menys freqüència, la gent s’afegeix al cafè. Sucre és el que porta la tomata de pot, la llet sense lactosa, l’arròs recent fet i calent, les torrades de pa o les begudes “energètiques”. Lacan, un psicoanalista francès, va recuperar del budisme les tres passions humanes: l’amor, l’odi i la ignorància. El treball personal de les persones que treballem amb el material sensible dels altres —és a dir, especialistes sanitaris i socials—, és indispensable per tal que les nostres limitacions no limitin a la persona que tenim al davant. I la ignorància, el no voler saber i no voler fer-se’n càrrec, és crucial a travessar per tal que les persones a qui atenem, endeguin un procés el més alliberador possible. Amb tot això, estic dient que deixem de menjar els productes anteriorment esmentats? Com a psicòloga, les intervencions nutricionals no són el meu àmbit d’acció. Treballo amb la relació de les persones amb el seu voltant —incloent el seu interior, tant corporal com emocional—. Tanmateix, des del meu camp, el que sí puc fer són preguntes i acompanyar a les persones al nivell d’autoconsciència que estiguin disposades a assumir. Així que… Ets coneixedora de la quantitat de sucre que menges al dia? I sobretot, estàs informada sobre els efectes que provoca aquest consum en el teu estat de salut?
Esther Jiménez Garriga
Psicòloga sanitària i psicoanalista
Fundació Renal Jaume Arnó
