Qualsevol persona pot sofrir un ictus. Ningú està a resguard d’aquest accident cardiovascular, que, encara que de manera residual, pot afectar també nens i fins i tot bebès. El motiu es troba en els seus diversos orígens. Encara que s’assenyala com a culpable a un mal estil de vida -hàbits tòxics i falta d’exercici, entre altres- l’ictus pot tenir un origen genètic i sistèmic. És doncs una amenaça real per a la salut, amb una previsió negativa quant a les pròximes dècades.
Un recent estudi publicat per la publicació mèdica The Lancet xifra en un 50% l’increment de l’ictus en 2050, ocasionant a tot el món 9,7 milions de morts anuals. A Espanya, les xifres no són tampoc falagueres. Segons la Societat Espanyola de Neurologia, sense mesures de prevenció, un de cada quatre individus sofrirà en algun moment de la seva vida un ictus, que no és sinó la disminució del reg sanguini cap al cervell i la consegüent privació d’oxigen.
Les conseqüències poden ser devastadores: pèrdua de la parla a paràlisi del tronc i/o braços i cames, dificultat per a ingerir aliments i per a controlar els esfínters, a més d’importants disfuncions cognitives.
L’ictus, explica Sara Rodera, coordinadora de fisioteràpia d’Orpea Mirasierra, és un trauma brutal per a afectats i familiars i “la guerra” per als treballadors sanitaris que ofereixen ajuda assistencial als uns i els altres. Aquest centre està especialitzat en rehabilitació i recuperació de persones amb patologies neurològiques i/o traumatològiques, entre les quals destaca el dany cerebral adquirit (DCA), i en concret l’ictus. El centre treballa amb aquests pacients en règim de residència si l’afectació és gran i no poden valer-se per si mateixos (o el suport familiar no és suficient). En altres casos, treballa amb pacients externs afectats també per ictus. L’edat (la senescència cel·lular impedeix la regeneració de teixits), l’existència de patologies prèvies i la motivació personal són factors que influeixen en la recuperació.
Preparar-los per a tornar a casa
Amb tot això s’elabora, explica la fisioterapeuta, “una valoració inicial, que es comparteix amb les famílies, i sobre la qual es dissenya un pla de treball rehabilitador. El treball en aquesta mena de centres és holístic. El pla rehabilitador implica professionals de diferents branques professionals a més de la seva, com a neuropsicòlegs, terapeutes ocupacionals o logopedes. Es tracta “de preparar al pacient per a tornar a casa, però sense donar falses esperances, perquè no hi ha res segur en l’evolució d’aquesta malaltia”.
Les pautes de tractament es consensuen sempre amb els familiars a càrrec, perquè les prioritats mai són les mateixes. Així, mentre que per a una persona el més important és recuperar la parla, per a una altra ho és poder gaudir del menjar sense triturar o aconseguir moure el braç amb el qual desenvolupa el seu treball o alguna habilitat.
Amb aquests objectius individualitzats l’equip multidisciplinari posa a la feina. El gruix de l’activitat diària el conformen les sessions de fisioteràpia rehabilitadora, tres al dia -demà, migdia i tarda-, inclosos els dissabtes, amb una durada de 45 minuts. La més intensa és la matinal, amb una reducció gradual de la dificultat.
La recuperació de la mobilitat i l’autonomia es persegueixen també des de la teràpia ocupacional, i en víctimes de l’ictus consisteix a reaprendre a realitzar qüestions bàsiques com rentar-se les dents o vestir-se. Aquí entra en joc també la família, a la qual s’explica com dur a terme aquestes dinàmiques a casa quan la recuperació toca sostre i no es millora. En casos extrems en els quals, per exemple, no es recupera la mobilitat del tronc, s’ha de manejar al pacient en qüestions tan bàsiques com vestir-se i anar del llit a la cadira o al bany.
Reaprendre el perdut
Per als qui es veuen menys impedits, els tallers de memòria col·lectius són una bona eina per a la millora cognitiva. El mateix que la labor del logopeda, encarregat de la recuperació de la parla, que pot veure’s afectada de dues maneres; o bé la persona sap què vol dir però la musculatura implicada no li respon, o viceversa.
En tot això procés participen, a més, els neuropsicòlegs, pendents de l’adaptació al centre, de cada avanç i de les petites reculades. És, compte la fisioterapeuta, “una lluita minut a minut, en la qual res es dona per bestiar, ni res per perdut, però que reporta per als professionals moltes satisfaccions”.
Sara assegura aprendre cada dia dels pacients, del seu esforç i la seva capacitat de superació. També del contacte amb els familiars, que qualifica de meravellós. Per a ells demana més informació sobre la malaltia en el diagnòstic inicial i també sobre les ajudes a la dependència. És, conclou, “una tasca molt, molt dura, però molt bonica”.
