Els investigadors del Centre d’Art d’Època Moderna (CAEM) de la Universitat de Lleida ens hem concentrat per a poder observar de manera exclusiva les tant petites com prodigioses pinzellades que Sorolla va dipositar en la tapa d’una caixa de purs (16’9 x 27’6 cm), cap al 1892, per a construir el substanciós paisatge d’un conegut estany madrileny situat al Parque del Retiro. Impressionant. El pintor tenia 19 anys, i ja se’ns mostra com un mestre consumat, insuperable, ímprobe. Perquè, en aquest diminut paisatge el primer que sorprèn és que tot roman viu, tot s’esdevé, es mou, transcorre, espurneja. És com si aquesta obra estigués acabada d’executar.
Sorolla fa veritable màgia amb els seus pinzells i aconsegueix que en aquesta visió de l’Embarcador del Retiro tot romangui fresc; que reverberi loquacitat plàstica pels quatre costats. Sorolla reviu amb autoritat la càlida atmosfera d’un matí de l’estiu de 1892 en el popular Retiro madrileny.
Tot el que Sorolla representa en aquesta petita fusta “viu”: els núvols, la vegetació, els arbres amb algunes branques descarnades en la part superior dreta, el simfònic i canviant colorit de les aigües reposades de l’estany, les barques, els dics blanquinosos del fons, el graciós embarcador amb unes poderoses línies de vermelló que es reflecteixen en l’aigua, els camusos pavellons arquitectònics del fons amb triangulars cobertes de pissarra (aixecats per l’arquitecte Cristóbal de Aguilera en 1634), els diminuts personatges a penes indicats amb sàvies taques blanques, negres i encarnades, amb ombrel·la de to pallós sobre el cap de dos per a mitigar la xafogor, la llum de sol capritxosament canviant…
Fixem-nos, si us plau, en l’estilitzat personatge de cames blaves i camisa blanca que apareix entre els balustres de l’embarcador; és senzillament proverbial; cal examinar-lo a poc a poc, amb lupa i amb molt bones dosis de fruïció contemplativa. Allò fugaç Sorolla ho substantivitza. Tots els efectes d’aquesta cinètica obra palpiten, pul·lulen, transiten i continuen suscitant ritmes i irisacions plàstiques d’una suprema intensitat estètica i comunicativa. Sorolla se’ns revela aquí com un dels taumaturgs de la llum més suprems que ha donat la història de la pintura espanyola de tots els temps. Així ho proclamen, per exemple, les prodigioses taques canviants de llum i ombres que veiem en el sòl ocre, vermellós de l’extrem inferior dret, amb tocs de cadmi verd i micres de negre orgànic, gris i un insòlit color terrens. Quina meravella! Contemplem-ho, per favor, a poc a poc. Aquí, en aquest excels i variat sòl, cadascuna de les seves minúscules pinzellades contribueixen a situar de manera sorprenent la llum juganera d’un sol canviant, tamisat per uns núvols que voleien, que s’esvaeixen i s’amaguen de forma infinitament capritxosa.
I fem ara, amb permís del lector, un petit incís, una petita i sincera confessió: quantes hores no ens hem passat al llarg de la nostra vida llegint una bona literatura sobre Sorolla, sense poder desxifrar mai el perquè de les seves sàvies pinzellades. O el perquè de l’absència d’aquestes pinzellades en determinats punts de les seves rutilants pintures.
Perquè, en Sorolla tot és eloqüent: presències i absències de pigments que conviuen, que es complementen i dialoguen de manera admirable. Perquè, mirant, i només mirant, que no llegint únicament, he començat a comprendre.
Els savis proposen un axioma elemental: per a saber cal veure, però per a veure cal primer, abans de tot, mirar, obrir bé els ulls. Fet i fet, només veient i mirant he descobert, per exemple, que alguns núvols d’aquest exquisit Estanque del Retiro, no estan pintats de blanc, sinó que joguinegen, emergeixen i emeten sensacions estètiques a partir exclusivament de la seva calculada capa de preparació blanca que reverbera des del fons i es mou amb una vitalitat diferent, esbalaïdora. Mirant i només mirant pintura de Sorolla, obrint els ulls, hem après a veure i descobrir el codi representatiu d’aquest gran mestre. I hem vist, a més, en el citat cel, una proverbial simfonia de blaus. Cada pinzellada d’aquest estimulant cel blavós, si t’hi acostes i l’observes amb deteniment, comproves que la conforma una subtil gamma cromàtica de tons blavosos -i grisos plumbis- rutilants, variats, clars, subtilment diferents; semblen pinzellades capritxoses i improvisades, però són, al seu torn, una seqüela de petites taques precises, pensades, calculades, perfectament meditades.
Amén amb el que observem en les transparències i reflexos de les aigües de l’estany. Quina meravella cromàtica esdevé al contacte de les aigües amb la poderosa lluentor del sol. Com llisquen en múltiples opcions policromes: blaus, verds, colors terra, vermellosos i grisos que pesen.
“Veure l’obra a poc a poc és el que més i millor ens distingeix”
Així, i només així, mirant sense gens de pressa, s’aprèn. Mirant i tornant a mirar la pintura de Sorolla, desxifrant i tractant de comprendre la seva tècnica expressiva, els seus petits tocs, els seus penetrants gags cromàtics, la seva materialitat, la seva grandesa comunicativa.
Això és el que ens ha ocorregut als investigadors del CAEM durant els últims set mesos (només les últimes setmanes de COVID-19 han estat de teletreball): hem mirat i hem gaudit de la immensa fortuna d’examinar aquesta obra de Joaquim Sorolla. Això és el que més i millor ens distingeix: l’oportunitat de “veure”, a poc a poc, dia a dia, tot el dia, pintura. La pintura, en aquest benvingut cas, d’aquest invencible mestre del luminisme espanyol que es diu Joaquim Sorolla.
Una exquisida peça que a més ens arriba amb la signatura de Sorolla i amb una rúbrica especial, molt afectuosa, situada en l’angle inferior esquerre, que el mestre dedica al seu bon amic, el sevillà Augusto Krahe García (1867-1930): A mi mejor amigo Krahe / suyo / J. Sorolla / 82 / Madrid. Sabem que Krahe va ser un insigne matemàtic i acadèmic de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, a més de catedràtic de Geometria Descriptiva i Estereotomía de l’Escola Superior d’Arts i Indústries de Madrid. Aquell any, 1882, Krahe va acollir a Joaquim Sorolla en el seu domicili de Madrid, al carrer Moreto, al generós gest del qual el pintor va correspondre amb el regal d’aquesta excepcional obra pulcrament signada a ploma amb un material orgànic que podria ser betum. Fins i tot en això, en la delicadesa de la signatura i la rúbrica d’aquesta excelsa obra, brilla l’exquisidesa de Joaquim Sorolla.
Finalment, un fructífer intercanvi mantingut el 25 de febrer de 2020 entre la màxima experta mundial en la pintura de Joaquim Sorolla, Blanca Pons-Sorolla, besnéta del mestre, i qui signa el present escrit, director del CAEM, va servir per a ratificar la indiscutible qualitat i autenticitat d’aquesta obra de Sorolla. L’acord atributiu va ser contundent i inequívoc: “Es una obra extraordinaria y muy temprana; me encanta” (Pons-Sorolla). Quina sort poder veure i parlar de pintura amb qui veritablement en sap, la frueix, l’estima i la coneix pregonament!
Tant de bo els estudiants d’Història de l’Art de les nostres universitats aprenguessin a veure pintura en directe. Tant de bo se’ls ensenyés a això: a veure art, a veure pintura, a ser experts en la percepció pausada i profunda d’una obra d’art. Ho necessita amb urgència el ric patrimoni artístic del nostre país. Persones formades en l’experiència de “veure” i “atribuir” obres d’art amb convicció, en silenci, sense presses, “en directe” com dèiem, amb mitjans, sacrifici i autoritat. I fer-ho sempre a peu d’obra. Davant obres d’art absolutament inèdites, desconegudes. Davant l’arcà.
