El terrabastall que està provocant en la política espanyola el terrible accident de tren de Toledo em produeix un profund desconfort que s’afegeix i fa més greu encara el que prové del mateix accident. Les notícies i imatges que ens arriben de l’accident son extremadament impactants, sobretot per la proximitat geogràfica i pel coneixement i l’experiència que tots tenim de viatjar en trens com els que han patit l’accident. Si a sobre hi afegim la consciència del desgavell i mal funcionament general del servei de tren a Catalunya, no és estrany que la desgràcia d’Urda ens tingui amb el cor encongit.
Però la meva reflexió no volia referir-la a l’accident en ell mateix sinó a les seves repercussions polítiques i, sobretot, a l’ús i al tractament que n’estan fent els partits polítics i també alguns mitjans de comunicació. Fa venir autèntica basca veure com s’imputen els morts i els ferits i com pretenen instrumentalitzar el patiment dels amics i familiars de les víctimes. I fan això tot i saber, com ho sabem tots, que aquest no és el problema que ens preocupa a tots. Que el que volem és que el servei de tren, com tots els serveis que utilitzem, siguin segurs i confiables.
Probablement hauria passat el mateix en qualsevol altre moment de l’any però és que, a sobre, aquesta vegada això ha succeït en ple període electoral i el tacticisme sembla haver fet perdre l’oremus als dirigents polítics. Els partits polítics deuen estar més pendents del que les enquestes els diuen i del que els seus spin
doctors els aconsellen que no pas d’allò que els indicaria el seu seny o el seu sentit comú. I això provoca aquest espectacle lamentable que ens estan oferint. Anava a dir que no ens ho mereixem, però potser no és tan clar perquè, al cap i a la fi, som nosaltres qui escollim els nostres polítics. I ells deuen creure que si fan el que fan tenen més possibilitats de continuar sent escollits. A aquesta tàctica político-electoral dels partits s’hi afegeixen molts mitjans periodístics, més o menys militants. I tot això, esbombat i exagerat fins a límits extrems per les xarxes socials, és el que provoca el desconfort a què em referia.
Segur que els assessors polítics saben el que es fan, però jo espero que s’equivoquin. No puc deixar de confiar en nosaltres, els ciutadans que hem de votar. I estic convençut que decidirem més per nosaltres mateixos que no pas per pura influència de les tàctiques electorals. En aquest sentit, agrairia que els partits compartissin aquesta confiança –o, si més no, que fessin veure que la comparteixen— i no se’ns adrecessin com si fóssim incapaços de discernir per nosaltres mateixos.
Els reptes que tenim que afrontar són molts i allò que volem són solucions. Les responsabilitats són importants, però ja les depurarem. Ara el que necessitem són trens segurs, habitatges dignes i tantes altres coses. I el debat principal hauria de centrar-se en aquests problemes. La resta és només soroll, fruit d’un tacticisme insuportable, que segur que encara desconsola més les víctimes i ens ofèn a tots.
