Aquesta setmana un desnonament concret a Madrid ha fet saltar a la primera pàgina dels diaris un dels problemes que venim arrossegant des de fa molt temps i al qual no hem sabut trobar una solució: el de com podem satisfer el dret a l’habitatge de tots els ciutadans. És un dels drets més bàsics de la persona, està reconegut per totes les declaracions internacionals sobre drets humans i també per la constitució espanyola de 1978. És més, la constitució vigent, immediatament després de reconèixer aquest dret, obliga els poders públics a promoure les condicions perquè puguem fer-lo efectiu.
Fa gairebé quaranta anys que la constitució està en vigor. I aconseguir un habitatge digne continua sent un problema per a molts conciutadans. De fet és un problema que es va agreujant cada dia més per causes molt diverses. Però hi ha un factor determinant sobre el qual els poders públics han fet ben poc: la solució del problema s’ha deixat bàsicament en mans del mercat immobiliari. I el mercat no té com objectiu la satisfacció de drets sinó l’obtenció de beneficis. D’aquesta manera ens trobem davant d’espectacles sagnants, com el de la M. Carmen d’aquesta setmana, que menystenen aquest dret a l’habitatge però tenen una lògica implacable des de la perspectiva del mercat.
Com en tantes ocasions, ens podem felicitar perquè això hagi servit per situar en primer pla un problema i parlar de les seves possibles solucions. Llàstima que hagi estat a costa d’aquesta pobra senyora, que només n’és una de les víctimes. L’únic que demanaria és que no es torni a arraconar quan passi la fuga mediàtica i s’encarin polítiques per posar-hi solució. Per descomptat que jo no la tinc, tot i que per la meva dedicació professional n’he hagut de veure de tots colors. Però sí que voldria fer dues aportacions de caràcter general.
En primer lloc, demano que es deixi d’utilitzar aquest tema com una simple arma de política partidista, com passa cada cop més sovint. El tema té un abast polític i social tan evident que mereix unes propostes i un debat que transcendeixi la politiqueria barata i aconsegueixi que tots ens hi interessem.
I per altra banda, demano que fugim de solucions fàcils, ràpides i barates. Estic convençut que no n’hi ha i que quan se’ns proposen no se’ns està tractant com a persones adultes i mínimament intel·ligents. Una bona mostra la tindríem en aquestes propostes de decrets que en una setmana s’haurien d’aprovar. Legislar és fàcil i barat, això és cert. I probablement per això és una de les solucions que més agraden als nostres polítics. I si, a més a més, es pot prescindir de la tramitació i del debat d’un projecte de llei, encara millor. Per això patim una inflació de lleis i decrets-llei que poques vegades es tradueixen en solucions efectives dels problemes.
No. Una solució per canviar l’estat de coses en aquest tema és intervenir en l’oferta de l’habitatge i no confiar-ho tot al mercat. I això vol més pressupostos i potser no tantes lleis. Però en fi, ara ja entraríem en el debat de fons, un debat que m’agradaria molt continuar veient a la palestra pública com a seqüela del cas de la M. Carmen de Madrid.
