‘La nit aturada’

He rellegit, vint anys després, aquesta magnífica crònica novel·lada de Javier Reverte que és La nit aturada, història d’amor i guerra, tendra i atroç alhora, ambientada a la Sarajevo assetjada. La Guerra de Bòsnia em va doldre molt profundament, potser perquè en el viatge que vaig fer l’any 1986 a la Iugoslàvia comunista, vaig quedar enamorat del país, dels seus paisatges, de les ciutats centenàries i, sobretot, de l’hospitalitat de la seva gent. Recordo especialment l’emblemàtic pont de Mostar, després destruït pels croats quan bombardejaven els musulmans en aquell terrible conflicte del tots contra tots, i els minarets de Sarajevo, esfondrats pels serbis a còpia de canonades. I ara m’adono que l’aflicció que vaig sentir pel destí cruent de l’ex-Iugoslàvia no només provenia de l’encís d’aquell viatge llunyà: penso que també va ser el fet de comprovar que, quasi a les portes del segle XXI, l’home encara era capaç de convertir un petit paradís d’Europa en un infern apocalíptic. Ho diu un personatge musulmà del llibre: “a Bihac vivíem musulmans, croats, i serbis, tots junts. Quan era el Ramadà, els meus amics cristians venien a casa a berenar després del dejuni. I jo anava a casa dels meus amics al Nadal catòlic i a la Pasqua Ortodoxa. Però va arribar la guerra i els amics ens vam convertir en enemics. No és inexplicable?”. Les guerres d’Ucraïna, Palestina (aquesta, més aviat un genocidi), el Sudan, Burkina Faso, Somàlia o el Iemen només demostren una cosa: que el Món va enrere sota la mirada indiferent o interessada d’un Occident decrèpit, egoista, corrupte i idiotitzat, ferit a més per unes desigualtats socials i econòmiques cada cop més abismals.