Escric aquest article al meu estudi. Em deturo a mirar Cary Grant. De fet, és ell qui em mira a mi, i ho fa des d’una foto seva que tinc damunt. Un d’aquells retrats que conforme et vas girant els seus ulls et van seguint, com ho fan els personatges d’un bon quadre. No està sol. Cinèfila com sóc, a més de mi, l’acompanyen altres patums del cinema clàssic que un bon dia vaig decidir instal·lar en el meu santuari privat. Cary Grant, però, és l’únic que em mira com si fos la fiera de su niña. Bandarra! A més de recordar-me els bons moments que m’ha fet passar amb les seves pel·lícules, sembla estar atent al que faig o deixo de fer…
Ara observo la resta d’objectes que m’envolten (ho sento, Cary): una reproducció del Groucho Marx i una altra del Petit Príncep, també una de la Mafalda. Enllà d’aquestes relíquies, una màscara veneciana, un aparell de radio antic, dos flascons farcits de sorra del Sàhara, una minúscula pedra recollida a l’entrada de la piràmide de Gizeh i uns quants fòssils arreplegats en diverses excursions. Ah! i unes pintures entranyables, regal de la Iona (faltaria plus) quan era una criatura. Qui farceixen, però, els prestatges i la taula són els retrats del meu company, les meves filles i ella, la neta…
En mirar objectes i retrats, supuro nostàlgia. ¿La necrofílica a l’estil de Borges que li fa dir sobre les coses: “Ciegas y extrañamente sigilosas! duraran más allà de nuestro olvido; no sabrán nunca que nos hemos ido”? No, la meva és una nostàlgia que té a veure amb el poder de les coses per evocar la nostra memòria en els que ens sobreviuran. Aquest és un dels temes de Los destellos, la pel·lícula que aquests dies s’exhibeix a les sales. Si els objectes són pols de referència que estabilitzen la vida, també encarnen la transitorietat d’allò real. Els retrats, però, no és limiten a recordar-nos els morts, sinó que ens els retornen. Això és el que sento en mirar la foto del Cary Grant. La seva imatge m’exigeix no ser oblidat. És el que tenen les fotografies analògiques enfront les digitals. Les darreres no són una emanació, sinó una eliminació de les coses. Es dilueixen entre un cúmul d’informacions que distrauen la nostra atenció. Fotografies i objectes és transformen en “no-coses” dificultant els records. ¡Vas bé cirerer, que deia la iaia, si vols que et recordin a través de les pantalles tecnològiques!
