La popularització del generador d’imatges de ChatGPT, capaç de recrear estils artístics recognoscibles com el de Studio Ghibli, ha provocat que es tornin a encendre debats en els àmbits jurídic i ètic. Més enllà del fenomen viral, les implicacions d’aquesta tecnologia toquen qüestions de fons sobre drets d’autor, competència deslleial, banalització de l’art i extractivisme cultural.
Algunes plataformes d’IA utilitzen obres protegides per entrenar models d’IA sense remunerar-ne els creadors, mentre que altres negocis intenten establir mecanismes de compensació. El debat gira entorn de si estem davant un cas d’apropiació indeguda o d’una nova manera de generar riquesa compartida. Les regulacions emergents a la UE i als EUA podrien marcar el futur d’aquest sector. Experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) analitzen, des de la legalitat, les infraccions derivades de l’ús massiu d’estils visuals recognoscibles, i, des de l’àmbit artístic, adverteixen de la banalització cultural i la pèrdua d’identitat artística davant l’estandardització estètica impulsada per la IA.
Copiar sense copiar: el repte legal de protegir un estil
L’estil visual d’una obra no està protegit de manera directa pels drets d’autor, ni a Espanya ni a la Unió Europea. No obstant això, quan un conjunt de trets estètics és tan identificable que actua com una “signatura visual”, pot gaudir de proteccions indirectes. “Encara que no estigui registrat com a marca, la llei protegeix aquesta identitat per evitar que altres empreses s’aprofitin de la seva fama i confonguin el públic”, explica Begoña González Otero, professora col·laboradora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC.
Des del punt de vista jurídic, l’ús massiu de l’estil de Studio Ghibli per part de plataformes d’IA obre la porta a possibles reclamacions per competència deslleial i apropiació d’identitat artística. “Copiar massivament un estil tan associat al seu autor o estudi pot ser il·legal, encara que no es copiï una obra concreta”, puntualitza González Otero. Segons l’article 6 de la Llei de competència deslleial (LCD), induir confusió o explotar la reputació aliena constitueix una pràctica il·lícita. També hi pot haver un risc de dilució de marca no registrada si es demostra que l’estil és distintiu i conegut. La situació canvia depenent de qui generi les imatges. “Quan hi ha plataformes o empreses que utilitzen estils recognoscibles per entrenar o produir continguts que competeixen en el mercat, hi ha un risc clar d’aprofitament indegut”, afirma l’experta. No obstant això, si són usuaris particulars que creen imatges d’ús privat, “qualsevol acció directa contra ells seria desproporcionada”, segons la Directiva 2004/48/CE.
A més, l’aprovació del Digital Services Act (DSA) introdueix noves obligacions per a certes plataformes d’intel·ligència artificial. En concret, aquestes normes s’apliquen quan actuen com a intermediàries, és a dir, si permeten que els usuaris generin, comparteixin o difonguin continguts en línia, com ara imatges, textos o vídeos. En aquests casos, el DSA —que amplia el marc de la Directiva sobre el comerç electrònic— obliga les plataformes a actuar amb diligència davant continguts il·legals, a ser més transparents i a protegir millor els drets dels usuaris. Si la plataforma supera els 45 milions d’usuaris a la Unió Europea, es considera una very large online platform (VLOP) i ha de complir requisits addicionals, com ara fer avaluacions de riscos sistèmics (per exemple, manipulació d’informació o difusió massiva de desinformació).
Ara bé, si una plataforma no es limita a allotjar contingut de tercers, sinó que utilitza aquest contingut per reentrenar els seus propis models, deixa de ser un simple intermediari. En aquest cas, assumeix una responsabilitat directa, la qual cosa pot tenir conseqüències legals més estrictes.
Malgrat aquest marc normatiu, l’aplicació pràctica continua sent limitada. González Otero adverteix que, “encara que les bases legals hi són, a Europa l’enforcement és feble, i el mercat afavoreix comportaments oportunistes”. Casos com el de GEMA contra OpenAI il·lustren la dificultat de defensar els drets d’autor davant dels models d’IA.
L’extractivisme cultural i la banalització de l’art
Des dels àmbits artístic i ètic, els riscos d’aquesta tecnologia no són menors. Quelic Berga Carreras, professor dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC i investigador del grup DARTS, considera que la “ghiblificació” d’internet representa un cas flagrant d’apropiacionisme o apropiació cultural. “Estem demanant a la màquina que copiï l’estil sense prejudicis ni filtres, amb la qual cosa banalitzem un art que es basa en la cura, el detall i el respecte”, reflexiona Berga.
L’investigador alerta que aquest fenomen no és un simple homenatge estètic, sinó un extractivisme cultural que trivialitza referents profundament humans. A parer seu, la tecnologia d’IA, tal com s’està utilitzant, reprodueix una forma de colonialisme sobre cultures alienes, ja que extreu trets recognoscibles i els despulla del seu significat profund per explotar-los massivament.
Tres grans riscos per a la creació artística
Un dels principals riscos és la pèrdua d’autoestima creativa entre els artistes. Segons Berga, enfrontar-se a una màquina capaç d’imitar estils de manera espectacular però sense ànima pot desmotivar els creadors humans i afectar la seva confiança i motivació. En segon lloc, es produeix un desdibuixament cultural progressiu: l’encreuament indiscriminat d’estils, fomentat per les IA, genera una “hibridació extrema” que esborra les referències culturals sòlides i converteix la creació en un collage superficial sense arrels.
Finalment, Berga alerta d’una creixent banalització de l’art: com més es propaguen les imatges espectaculars generades per IA, més es buiden de contingut profund, en substituir el sentit social de l’art per la mera aparença estètica. El mateix Hayao Miyazaki, fundador de Studio Ghibli, l’any 2016 ja va criticar l’ús d’IA per replicar moviments humans, i va exclamar: “No enteneu el sentit de l’esforç humà”. Una crítica que avui ressona més que mai.
IA i drets d’autor: una cursa contra el temps
La regulació europea intenta adaptar-se al nou escenari amb mesures com l’Artificial Intelligence Act (Regulation 2024/1689), que obliga els proveïdors de models d’IA de propòsit general (GPAI) a respectar els drets d’autor i a detallar les dades utilitzades en l’entrenament dels seus models. No obstant això, Begoña González Otero adverteix que “hi ha ambigüitats i llacunes que poden influir en l’eficàcia de les obligacions”.
De fet, la manca d’harmonització efectiva entre l’Artificial Intelligence Act, la Directiva 2019/790 i la normativa nacional genera un “incentiu pervers”: incomplir és, de moment, més rendible que complir.
Per la seva banda, els artistes i els creadors busquen també estratègies per protegir-se’n. Projectes com Tracking, detection and management of AI infringement (TDMAI) sorgeixen com a iniciatives tecnològiques impulsades pels mateixos autors per vigilar l’ús no autoritzat de les seves obres.
Entre la fascinació i el risc
La fascinació per les capacitats de la intel·ligència artificial conviu amb una preocupació ètica i cultural creixent. Quelic Berga conclou que “el risc no és només perdre el control sobre la creació, sinó acostumar-nos a una mediocritat estètica que trivialitza l’art i la cultura”.
Mentrestant, el futur de la creativitat i els drets d’autor en l’era de la IA continua obert, en una cursa en què la regulació, la consciència cultural i l’acció col·lectiva seran determinants per equilibrar innovació i respecte a la identitat cultural, segons els experts.
