He dubtat fins al final si titular aquest article com ho he fet o, ben a l’inrevés, encapçalar-lo com la tràgica racionalitat de la guerra. Aquests darrers dies ha transcendit que un bombardeig israelià sobre el barri residencial de Rimal, a Gaza, va destruir completament el Col·legi d’Advocats d’aquesta ciutat durant l’atac que es va produir el vespre del dia 9 d’octubre.
Després de les tràgiques notícies que ens arriben cada dia i cada hora d’aquella part del món, em faig càrrec que al lector no te perquè impressionar-li especialment aquesta destrossa específica. Però em permetran que, com a directament compromès amb la professió de l’advocacia, els cridi l’atenció sobre aquest esdeveniment concret que em sembla especialment significatiu.
En primer lloc voldria destacar que no es tracta de cap presa de posició en favor de la causa palestina. Estic convençut que si Hamàs hagués pogut atacar qualsevol dels col·legis de l’advocacia que hi ha a Israel, ho hauria fet sense tremolar-li el pols. Desprès de la carnisseria que va fer el dia 7 d’octubre no tenim perquè pensar que s’hagués aturat davant de l’atac a un col·legi professional d’advocats.
Però trobo que resulta especialment rellevant que les bombes llençades per un estat modern i suposadament democràtic, s’adrecin contra institucions tan alienes a l’escenari bèl·lic, com ho pugui ser un col·legi de l’advocacia, o també centres hospitalaris, tal com hem tingut ocasió de comprovar aquesta darrera setmana. El col·legi no era cap objectiu militar, des de cap punt de vista. És més, estic plenament convençut que entre els advocats i advocades de Gaza n’hi ha que defensen palestins i n’hi ha que defensen israelians. De la mateixa manera que pel costat israelià segur que també n’hi ha que defensen palestins. Tots tenim dret a la defensa i és evident que no podem discriminar les persones que ens demanen defensa jurídica per causa de la seva ètnia o de la seva religió.
Aquesta mena de bombardejos està expressament prohibida per la legislació internacional. Concretament, l’article 53 de la Convenció de Ginebra de 12 d’agost de 1949, sobre la protecció dels civils en temps de guerra estableix clarament que queda prohibida “la destrucció de béns mobles o immobles que pertanyin, ja sigui de manera individual o col·lectiva a persones privades, a l’estat o a associacions públiques, organitzacions socials o cooperatives, excepte en cas que aquestes destruccions siguin absolutament necessàries per a les operacions militars”.
Hamàs va perpetrar el dia 7 d’octubre un acte absolutament condemnable que mereix tota la nostra reprovació i el de la comunitat internacional. Em sembla fora de tota discussió de la mateixa manera que els israelians mereixen el nostre suport i solidaritat com a víctimes d’aquells atacs. Però això no els allibera tampoc a ells de les seves obligacions internacionals i del respecte de les normes vigents. Ni poden atacar civils indefensos ni poden atemptar contra les organitzacions socials que fonamenten la seva convivència, que no tenen res a veure amb l’enfrontament bèl·lic. Dins d’aquestes organitzacions solem fixar-nos en els hospitals, que l’únic que pretenen fer és curar. Però deixeu-me que us cridi l’atenció sobre els col·legis de l’advocacia que l’únic que pretenem fer –i no és poc– és garantir una defensa adequada per a tots els ciutadans. I suposo que sou conscients que en temps de guerra aquesta necessitat de defensa és especialment necessària.
El Col·legi de l’Advocacia Palestina ha demanat al món, i especialment als advocats i advocades, la nostra solidaritat en el tràngol que estan passant. Aquest article respon a aquesta demanda. Però crido l’atenció dels meus lectors sobre el fet que, quan ens solidaritzem amb ells, estem també reivindicant el nostre propi dret de defensa en situacions extremes.
