Fa més qui estima el seu ofici amb dedicació i passió que qui usa sil·logismes per satisfer llur altivesa. En efecte, fa més el poble que els governants. El dret de manifestació és un dret fonamental com els drets a la llibertat d’expressió i a la llibertat ideològica emparats per la Constitució espanyola, aquell document apreciat pels polítics de l’Estat. Deu anys després de la Via Catalana, el poble de Catalunya ha tornat a fer ús del dret de manifestació posant a prova, altra volta, l’statu quo i, ensems, el Govern de la Generalitat. El poble no falla mai i s’erigeix baluard de l’independentisme. Rius de gent ocupaven la Gran Via de Barcelona caminant junts per un objectiu comú: Una terra lliure. La nació catalana ha tornat a marxar unida l’11S, una diada precedida per les tradicionals marxes de torxes que il·luminen els camins recorreguts d’indrets saquejats fa 300 anys, atès que la gent és qui posa llum a la foscor, citant Carles Porta. Seguir practicant la genuflexió davant de l’establishment és un ver crim. Prou de demagògia dissuasiva. Governants, escolteu-nos. El món s’arreglaria tot sol només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva, memorant Joan Maragall. Eludiu el lacrimogen ball de xifres d’assistència a la manifestació de la Diada substituint-lo per cultura catalana i art, mots protagonistes d’una bentornada Fira Tàrrega. En suma, és hora de rellevar la vanitat per la dansa de la llibertat.
Sessió: No iniciada
