Per primera vegada m’he cruspit una clotxa, una bomba de sentors gastronòmiques que ens connecten amb el país i la terra. La clotxa, com els caragols, és producte de la cuina humil. L’experiència d’afrontar la clotxa ha estat a la Fatarella, poble de la Terra Alta que fou repoblat per pagesos de Lleida. La clotxa cal golafrejar-la. No és una menja per a delicats ni per a llepafils. Es devora a dues mans. Cal agafar un pa rodó de mig quilo, buidar-lo de la molla i farcir l’interior amb verdures escalivades (tomates, alls, ceba), arengada (un civil), cansalada i botifarra negra. Tot ben ruixat amb oli d’oliva. La molla que hem extret serveix per atapeir el farrigo-farrago. Només cal començar a devorar i que sigui el que Déu vulgui. La clotxa és una menja dels pagesos que aprofitaven tot el que hi havia. L’escriptor Josep Gironès veu versemblant la versió que remet l’origen de la clotxa a la Guerra del Francès. Els soldats rebien la ració diària de pa i companatge. També trobaríem la vinculació etimològica amb el terme francès cloche. Si heu estat valents i heu enllestit la clotxa podeu anar a fer la migdiada.
Sessió: No iniciada
