Una de la matinada. Torno a casa travessant la Rambla Ferran. De sobte veig un home estirat a la vorera, immòbil. Unes llaunes de cervesa al costat semblen indicar per on van les coses. Al voltant, un personatge estrany, que no inspira gaire confiança, diu que ha perdut 5 euros, tot i que no sembla buscar res. Com l’home del terra està panxa enlaire i sembla que porta una bona turca, decideixo trucar al 112 (bàsicament per allò del risc que té una persona inconscient d’ofegar-se amb els propis vòmits). Al 112 dono les indicacions pertinents. Aleshores arriba un altre home, aquest xinès, que també diu que ha perdut 5 euros. Em pregunto on serà la càmera oculta. L’individu estrany i l’oriental discuteixen sobre qui ha perdut primer els diners, fins que el segon marxa. Mentrestant van passant per allí noctàmbuls i cap s’interessa per l’home ajagut (un paio amb patinet gairebé li planxa l’orella). Finalment aturem un cotxe de la Urbana que casualment passava per allí i els agents es fan càrrec de la situació. Em donen les gràcies i m’acomiado, mentre el tipus estrany s’ofereix a llençar les llaunes sense encetar que portava l’etílic dormilega. No cal dir que me’l trobo una mica més enllà i em diu que es queda les birres, “porque Dios no querría que se tiraran”. Intueixo que aquesta era la seva intenció des del principi: rapinyar les begudes. Durant una estona, em vaig sentir com el protagonista d’aquell film surrealista de Martin Scorsese titulat After hours, rebatejat aquí com ¡Jo, qué noche! I després diuen que la nit lleidatana és avorrida…
Sessió: No iniciada
