“Entendre-ho tot fa les ments mandroses i no volem ments mandroses”. Són paraules de la directora Isabel Coixet sobre la seva última pel·lícula Un amor, basada en el llibre de Sara Mesa. No cal entendre les contradiccions humanes, sinó acceptar-les sense jutjar-les. Jo també he sigut Nat, amb un Sieso, i he conegut persones com les que els acompanyen en un món tancat, asfixiant i aspre. El mal són les persones falses i mesquines que aparenten normalitat, sensatesa i bonisme, aquestes que diuen com s’ha de pensar i viure, moralistes condescendents, mosquetes mortes, cruels adornats amb bones maneres. Les persones dignes són les altres, les imperfectes, perdedores i contradictòries. La vida és caos, incertesa, paradoxa, error, frustració, un laberint on no podem justificar sempre les nostres accions. Com diu un dels personatges de la pel·lícula “hay mucha monja que fuma y mucha puta que reza”. Al final, mentre crida “Això és el que hi ha!” Nat s’allibera ballant la meravellosa cançó de Max Raabe, Es wird wieder gut (‘Tot estarà bé una altra vegada’) i Coixet ens regala el seu retrobament amb Sieso. El gos l’abraça i mira cap al cel recordant el del quadre de Goya, i se’ns revela definitivament com l’únic ésser noble, la veritable ànima de la pel·lícula.
Sessió: No iniciada
