Si la vida és tan trista és perquè morir de feina o de qualsevol altra cosa és el mateix. Però la música posa color a la vida i segur que a cada etapa de la nostra existència hi ha una banda sonora. L’ésser humà escolta música des que és al ventre de la seva mare i després es converteix en música. Al deambular per aquesta vida es van gravant osques extretes dels solcs dels vinils, per això hi ha cançons que marquen.
Personalment vaig créixer a cop de corneta i himnes militars per després seguir amb cants gregorians i música clàssica de la de sempre. Un cop alliberat de les sogues de l’aprenentatge o a punt de fer-ho el ‘Satisfaction’ de ‘sus majestades’ els Rolling Stones em van fer sentir que passava dels ‘nois guaperes’ i que preferia el prohibit. Ja en extramurs va ser en escoltar el riff de l’‘Smoke on the water’ quan vaig cridar: “Mama, mama: sóc rockero”. Va anar passant el temps i són moltes les cançons que m’han marcat, especialment del rock espanyol, des de Triana i Burning a El Último de la Fila i Los Suaves, passant per Leño, Ilegales, Siniestro Total… i més recentment, Angelus Apatrida.
Però si realment em va impactar algun grup aquest va ser Metallica. Els havia escoltat però no m’entraven fins que vaig anar a veure els AC/DC a Barna a la Mercè del 1991 i els ‘Four Horsemen’ estaven de teloners. La descàrrega va ser tan brutal que em van deixar flipat. El poder de quatre músics vestits de negre, cabelleres al vent i i excel·lent actitud es va apoderar de mi tant que sóc un ‘metallifan’. Com tots, segur que la teva ànima acull també les cançons i els discos que van canviar la teva vida… Oh yeah!
