De les primeres matinades de primavera en recordo el so dels armats a trenc d’alba despertant-nos per anar a calvari. Eren freds aquells divendres en els que recitàvem les estacions del viacrucis tot pujant al Sant Crist entre misteri i misteri. Aquesta era la primera imatge del Divendres Sant, que al migdia es complementava amb la cassola de Quaresma i la truita amb trampa. No hi faltava mai a casa. Com no faltava tampoc l’ofici de tenebres de mitja tarda, que és una de les misses més llargues que recordo. A la nit hi havia panadons com a prèvia a la processó (la d’Artesa de Segre perquè a Balaguer encara no s’havia recuperat) i dissabte ja es començava a respirar un ambient més festiu. Com és evident, cadascú tindrà els seus records de Setmana Santa i els meus són aquestos. Ja de més gran (i com a periodista) n’he fet unes quantes de cròniques de les processons dels Dolors i de la Sang que es fan a Lleida el Diumenge de Rams i el Divendres Sant. Diria que sempre m’hi vaig trobar estrany perquè quan a l’hora foscant veia els penitents baixant pel Carrer Cavallers descalços, arrossegant cadenes i amb el pes de la creu a les espatlles més aviat em posava de mal humor. És una estètica, aquesta, que no he acabat de pair mai. No m’agrada, senzillament. Ara bé. De la mateixa manera que arrufava el nas al veure les vestes i les atxes passant per l’Avinguda de Blondel també era conscient de la fe i l’empenta amb què vivien la Setmana Santa aquella gent. D’alguna manera és part de la tradició judeocristiana de la qual venim ens agradi més o menys. D’aquests dies, però, sí que n’admiro una tradició. I són les caramelles. Ja se’n fan a pocs pobles i és una pena que no se’n facin més. En canten encara a Artesa de Segre, Juneda i la Seu d’Urgell i tot i que associades a Pasqua de Resurrecció és la cara més lúdica d’aquests dies. Quan a Balaguer van recuperar la processó de Setmana Santa ja fa gairebé una dècada una persona em va dir satisfeta: “Feia 50 anys que no es feia!”. I jo vaig fer que sí. Però per dins pensava que segurament hagués valgut més recuperar les caramelles. I això també val per Lleida. A veure si algú s’hi posa algun dia perquè valdria la pena. Bona Pasqua.
Sessió: No iniciada
