Tots hem sentit parlar de Chinatown, aquella zona de Nova York on viuen uns 150.000 xinesos. Aquí no hi ha barris tan atapeïdament asiàtics, perquè tenim els xinesos més distribuïts. I és una realitat que la nostra vida, des de fa dècades, ha estat més o menys associada al món xinès: establiments de restauració, manicures, botigues de mòbils i basars ho demostren. Evoco amb enyor aquella experiència primigènia, l’any 1985, al restaurant Riu Yang-Tse de Barcelona: de fet, el meu primer gran contacte amb la cultura xinesa, 55 días en Pekín a banda. Ara a Catalunya ja tenim uns 300 restaurants xinesos (1 de cada 154), als quals cal afegir pseudo-japonesos, woks i altres invents. La majoria, per cert, amb noms grandiloqüents (Gran Muralla, Palacio de Oriente, Nou Món) o topònims il·lustres (Pekín, Xangai, Hong Kong). Confesso que jo gaudeixo força del menjar xinès, i encara més el meu germà Manel, autèntic fan del tema (sospito que elaborava la seva ruta laboral en cotxe en funció dels restaurants xinesos de la demarcació). Però cal reconèixer que en general aquesta gent és treballadora i espavilada (per exemple, no solen canviar el nom dels bars que agafen, tràmit que costa dinerets, o bé posen el seu nom petit com a “subtítol”). I nosaltres no ens adaptem tan bé a la seva cultura com ells a la nostra. El titular d’un bar xinès del barri, Zheng En, coneix pel nom tots els clients, però ningú sap pronunciar el seu, així que li diuen Joan i santes Pasqües. I com diu ell, no me importa nombre falso, me importa me den billete falso. Doncs això.
Sessió: No iniciada
