L’entrada del nou any ha vestit de dol l’art a Lleida amb l’adéu d’Isabel París, una artista nascuda a Artesa de Lleida, però des de fa molts anys resident a la capital, on ha deixat la seva empremta artística. Assaborint els 80 ‘takos’ dimarts passat a la nit va agafar el Magic Bus en direcció al Gran Hotel per reunir-se amb altres grans de la pintura i on es retrobarà amb Josep Benseny, de qui sempre es va mostrar molt orgullosa d’haver estat una de les seves avantatjades deixebles.
Personalment vaig tenir una estreta relació amb aquesta gran artista i excel·lent persona, primer per qüestions professionals de periodista a creadora artística, i de seguida a nivell personal per congeniar en gustos i ideals. Recordo que flipava amb la meva llarga cabellera i cada vegada que ens vèiem em deia que sentia com els meus cabells l’abraçaven, mentre jo sempre li entonava alguna cançó dels meus grups de rock preferits com a preàmbul a les salutacions i rialles.
Com a agraïment a la meva tasca de promoció del seu treball pintant i impartint classes, va voler plasmar-me en un dels seus llenços que després va ser dels més destacats d’una exposició que va fer a la ja desapareguda sala de la plaça Sant Joan. Aquest retrat, que data de fa uns 25 anys, presideix des de llavors el Salón del Rock de casa meva. Pocs anys després també va retratar els meus progenitors.
Per això i per molt més mai podré oblidar aquesta gran dona. Isabel París, al meu cor… Oh yeah!
