Fa calor i sorgeix, com un bolet estiuenc, la pregunta. Que on vas, quan marxes, quants dies, amb qui, quant val. De vegades, preguntar només és un quedar bé. De vegades, he dit? Bé. Ja m’entens. Ah, les vacances, el descans de la classe treballadora. Tan obligades com un salari. Amb tanta convenció que semblen un casori (si cal, demanem crèdits per pagar l’estada a l’illa). La plaça Major és una terrassa farcida de cadires de plàstic i para-sols. No hi ha espai per cap banc, ni tan sols per passejar: si hi vas només és per decidir on seuràs i si demanar una cervesa (o un vi, més estètic). No hi cap ningú, només turistes. L’objectiu ja no és gaudir-ho. Ni tan sols ser-hi: vas de vacances per fer enveja; perquè qui vegi la foto la vulgui a la seva col·lecció.
I, així, ennegreixes els dies dels que, desafortunats, estan empadronats al nucli que visites. Els encareixes les cases, els enciams; condemnes les veïnes a la inflació quotidiana. Ja no parlo de la brutícia del teu avió, la del cotxe o la crema solar dins l’aigua de l’estany Fosser. Dir-te això just abans de marxar fa molt d’esgarriacries, oi? És donar-hi massa tombs, a les coses. I, així i tot, si ho fas sense mirar enrere és perquè saps que alguna cosa no va a l’hora. Això i anar al Sónar. Perquè la gana i la sang a Gaza t’han de ressonar d’alguna manera.
Conec una persona, normal, com tu i com jo, que mira les etiquetes i les procedències del que compra i boicoteja tot allò que té regust de genocidi, d’aranzel o d’abús. Els altres li diuen, ostres, que compromès, mentre fan la compra per internet. A mi no em fascina el boicot. El que m’esbalaeix és l’apatia. Com pot ser més important aquesta precisa xocolatina imprescindible o relliscar entre amfetamines durant una nit que una sola vida?
L’argument que res no serveix de res no val, perquè és còmode. Dir que no et faran cas, que tu no canviaràs res, més que una postura és una excusa; però això ja ho saps. Per denunciar que no et sents còmode amb els assassinats de Palestina cada petit gest compta, encara que no tingui èxit. Manifestar-se és bona idea, intentar arribar-hi com la Greta també; penjar una bandera, boicotejar productes, fer donatius a periodistes, firmar en contra. Publicar la disconformitat, d’alguna manera. Per ser contestatari a la desmesura del preu de l’habitatge i la impossibilitat de viure i treballar en pobles bonics, potser encara no estàs a punt. A l’estiu costa més, deixar anar la capital certesa –que portes, endins, entaforada, a la força– que ets més feliç si “descobreixes”, “explores” i “experimentes”.
Vols que les vacances o el festival de música –avançada o retrògrada– no tinguin pes i siguin una desconnexió absoluta perquè el “cada dia” ja és prou feixuc. Perquè el sou arriba fins on arriba i el temps de què disposes, també. Vas tan just, tan atrafegat. Dones tant… ho dones tot. I les vacances acaben sent un país de Xauxa, l’hora del pati; pueril i inconscient. Pagues una vida de pena (penes una vida) per subvencionar una evasió. Ens ho mereixem!, crida la canalla. També et mereixes poder pagar casa teva o llegir, amb la consciència tranquil·la, els diaris i, en canvi, només surts a celebrar la lliga. Quin article més irritant.
