Uns banderons enormes tapen la gespa del camp mentre sonen les notes de les melodies patriòtiques. He apreciat que la majoria dels jugadors de tots els països participants canten l’himne del país que representen. Sense poder-ho comprovar, sembla que se saben tota la lletra. En el cas dels futbolistes espanyols, aquesta exigència d’amor patri els és dispensada. L’himne espanyol no té lletra. Aquesta mancança és reemplaçada pels espectadors per un taral·la barroer fàcil d’aprendre. Aquest costum no involucra els jugadors, amb la qual cosa, quan les càmeres de televisió enfoquen els primers plans dels jugadors hispans, tothom apareix amb els llavis closos. Espanya no és l’únic país amb himne sense lletra. Tampoc no en tenen San Marino, Bòsnia i Hercegovina i Kosovo. En el cas que el seleccionador sigui d’un país diferent del que entrena, ha de cantar l’himne? És un gest molt valorat pels aficionats. Així ho considera Carlo Ancelotti, al qual hem pogut veure cantant l’himne del Brasil amb l’ajut d’un teleprompter, a la manera dels karaokes, que li anava dictant la lletra. L’himne que molts catalans hem escoltat amb enveja és el d’Escòcia. L’himne oficial de la Gran Bretanya, l’estat al qual pertany Escòcia, és el God Save the King, però els escocesos canten el Flower of Scotland, la cançó que recorda la victòria escocesa sobre l’exèrcit d’Eduard II d’Anglaterra a la batalla de Bannockburn. Tal com estan ara les relacions de Junts amb Pedro Sánchez, qualsevol posa sobre la taula l’exigència de seleccions catalanes.
Sessió: No iniciada
