Una veu metàl·lica ressonava: “Hi havia una vegada un lloc amb molts recursos dels que se’n servien de forma natural els éssers diversos que l’habitaven, que caminaven, que volaven o que nedaven, sempre adaptant-se i tot amb un equilibri calculat que havia de permetre no tenir problemes per la seva supervivència. Eren els éssers vius. Però vet aquí que un grup –que es va creure escollit– va comprovar que tenia consciència i que disposava d’una eina que els feia diferents de la resta i que mai no va saber utilitzar-la com calia: la intel·ligència. Era molt limitada, però, i va ser usada per exercir el domini d’uns sobre uns altres i per anar destruint tot allò que els podia oferir l’única casa on podien viure. Vivien dividits en una mena de compartiments artificials que anomenaven països, i que cadascun es creia millor que la resta, amb la qual cosa hi havia conflictes que es transformaven en violentes guerres que acabaven amb moltes vides. Aquells que s’adonaven del negre futur exigien canvis, però van ser silenciats i no se’n van sortir”. La veu va continuar: “Aquesta història us l’he explicat en català, una de les moltes llengües de què disposaven aquests éssers i que eren una enorme riquesa cultural que tampoc no van saber conservar”. La veu, per enèsima vegada, canviava d’idioma i tornava a començar: “Once upon a time…”. Tanmateix, ja no quedava ningú per escoltar-la…
Sessió: No iniciada
