“Unes places lluentes de claror i unes tanques amb flors, sota el sol, sota la lluna al vespre”. M’aixoplugo en les paraules plenes d’esperança i vida d’en Joan Salvat- Papasseit. Fa 130 anys que naixia el malaguanyat poeta barceloní, i 100 de la seva prematura mort. Quedi recordat. Servidora, però, no he saltat del llit com ell desitjava. Jo he baixat de la muntanya avall. Encara estic refent-me del “jet lag” pirinenc, havent aterrat a la plana del Segrià. Així, que he d’establir distincions elementals. Per exemple, entre allò que és la ciutat i el que és la natura. Interessar-me per allò que separa la ciutat del que no és la ciutat. Reconèixer que els afores tenen una forta tendència a deixar de ser afores. Mirar què succeeix quan la ciutat s’atura. M’explico? Fer un inventari del que veuré, enumerant allò del que estic segura…
En primer lloc, la Fira de Sant Miquel que ja ha obert portes. Passejar per la fira em rejoveneix. Tòtila de mi, encara pidolo prospectes de paper als estands, m’embadoco contemplant els tractors agrícoles cada any més monstruosos. I, com no, faig parada i fonda en els “chiringuitos” fumejants d’entrepans hiper calòrics i súper colesteròlics. Segons que amenaça el senyor alcalde, aquest any és el darrer que la fira empolaina el Pavelló Tot Terreny, atès que el 2025 serà ben diferent. Canviant d’identitat i de registre familiar, tot seguit em toca fer d’àvia institucional. És a dir, com sigui que enguany la Iona ja va a l’institut, deixaré de ser la mestra tites per exercir d’institutriu a lo senyoreta Rottenmeier. Mentrestant, m’esperen les cinèfiles “Matinals de cinema” al CaixaForum Lleida, cita matinera amb el bon cinema, presentacions acurades i apassionants debats sobre l’art de veure històries personals, tot compartint-les. Què mes?…
Com no! M’han assabentat que està a punt d’inaugurar-se un restaurant a redós de Sant Llorenç, amb clivelles “fashion”, elegància carrinclona, “savoir faire” gastronòmic i música en rigorós directe. Pel·liculera com soc, ja em veig qual Rita Hayworth, o Kim Basinguer, o Julia Roberts, flirtejant en ambients de seductora negritud noctàmbula, al voltant d’una taula opípara, cobejada i tal. Hauré d’aprendre a fumar. “Tocata” és el restaurant (cacofonies a banda, no confondre pas amb bocata). Si de cas, amb Tocata di Cardinale! Més que menys, vet aquí el que m’espera.
