“Tu pots marxar del barri però el barri mai marxarà de tu”. Aquesta frase li vaig escoltar al futbolista Karim Benzema i serveix per a explicar com em sento.
Vaig marxar de Lleida fa 25 anys per a anar a estudiar periodisme a Barcelona i allà ja m’hi vaig quedar. Abans, volia anar-me’n de Lleida perquè la trobava petita i avorrida però ara, quan torno, sempre m’hi vull quedar perquè la veig còmoda i tranquil·la. Possiblement siguin els anys. Dels 18 als 43 és quasi mitja vida. Però mai he marxat del tot perquè hi conservo la casa i gran part de la família. I a Barcelona tinc els meus petits racons lleidatans.
“Si vols que el Sique et foti cas, porta’l a menjar caragols”, diu el Jaume Creixell. I em fa estar orgullós perquè els caragols em fan sentir lleidatà. De petit, comptava els que em menjava. Sempre més de 100. De gran, la meva religió m’obliga a demanar-ne sempre que apareixen a la carta d’algun restaurant. Soc com Carles Puyol, que un dia em va dir que ell podria menjar caragols de primer plat, de segon plat i de postre. De fet, a Can Joan és el que vaig fer amb un directiu del Barça. Ens els vam menjar de postre. Can Joan és un d’aquells petits racons de Lleida a Barcelona. Caragols i conill. Una meravella. Un altre d’aquells racons és La Taverna de Lesseps, on els caragols són tan bons que no et cal ni allioli. Li podeu preguntar a Bojan Krkic.
“Me dices que me parezco a los caracoles…”, canta Marea. Una cançó que em va redescobrir la Mercè, la meva parella, que és del Prat de Llobregat i m’ha ensenyat que el Prat i Lleida tenen moltes coses en comú. Fins i tot, hi trobes caragols. Carxofes, melons i algun que altre caragol. Per això aquesta secció es dirà Treu banya perquè el cor d’un lleidatà té forma de caragol. I la faig aquí perquè a LA MAÑANA és on vaig començar. Aquí jugava a ser periodista quan encara no estudiava periodisme. Aquí m’inventava cròniques del Lleida i del Barça quan era petit. I aquí vaig fer les meves primeres pràctiques quan ja estudiava la carrera. M’ha semblat bonic tornar on vaig començar, entrenar una mica l’escriptura i vincular-me més a Lleida i a la premsa local, la de tota la vida.
Començo en una setmana gran, la de la Festa Major. La del meu aniversari. La de Sant Miquel. Sent qui és el meu pare no podia néixer un altre dia, el de San Miguel, el de “esa rubia irresistible con nombre de santo”. Oh yeah!