Tenim una imatge del passat que ens faria pensar que estem més bé que mai i en tot. Però els historiadors ja s’han preocupat de desmentir-ho i explicar la llarga llista de plaers i meravelles a l’abast dels nostres avantpassats. Entre aquests plaers hi podríem incloure, per exemple, els gelats. Sembla que no sigui adient parlar-ne tan a prop de la setmana dels barbuts, però antigament, com ara, a l’hivern es prepara l’estiu.
Lleida té pous de gel des de fa segles. De fet els que es poden visitar a la banda nord del Turó es van construir cap al 1700 per substituir-ne uns d’anteriors afectats per les destrosses i posteriors construccions militars. Van funcionar fins a finals del segle XIX i era a l’hivern quan s’omplien del gel i de la neu que, no gaire lluny de la ciutat, es podia recollir i conservar en diferents capes que s’organitzaven entre palla i fustes. Un drenatge controlat i la cura amb mantenir-ho permetia tenir gel a l’estiu per fer gelats, però també per a usos terapèutics i moltes altres coses que ja haurem oblidat.
D’uns anys cap aquí, molts pobles i viles estan recuperant els seus pous de gel, o de glaç. Sovint són construccions magnífiques de pedra seca, d’aquelles que necessiten d’una tècnica sàvia i pacient que fins i tot UNESCO ha decidit protegir-la. En tenim mostres arreu del món, tant de pedra seca, com de pous de gel. A l’antiga mesopotàmia ja se n’utilitzaven, però a terres més àrides de l’Àsia central encara més. Neu o gel barrejada amb fruites i flors eren plaers exquisits també a l’antic Egipte. Conten que a Alexandre el Gran li agradaven molt fins al punt que s’explica que va morir per prendre’n en mal moment. O a la Xina, d’on diuen que Marco Polo en va dur receptes i secrets. De fet els mestres gelaters italians esmenten el viatger venecià com a origen d’un ofici que es cuiden prou de prestigiar.
Però els nostres soferts pous de gel, a més de ser bens construïts, són interessant perquè a les nostres comarques, tan eixutes a vegades, un pou de gel vol dir moltes més coses: seny per estalviar aigua, ofici per conservar-ho net, preveure el futur proper i les necessitats comunitàries, dosificar els recursos i treballar pel que vindrà, que serà sa, bo i plaent si hem fet el que tocava. Aquests forats que ara es volen recuperar no són una curiositat arqueològica o etnogràfica. Són tota una lliçó, que ens ajuda a viure i a entendre qui som.
