Em contava un dia el meu estimat amic i poeta Amat Baró, de l’estada fugissera a Almacelles d’un dels grans mites universals de la música i de les lletres nord-americanes contemporànies que encara són vius: en Bob Dylan. Molta gent, especialment les generacions més joves, desconeixen la dimensió d’aquest artista que ha venut més de 125 milions de discos i ostenta, entre d’altres, el premi Nobel de Literatura o el premi Príncep d’Astúries de les Arts. Arribats en aquest punt i atesa la importància i la transcendència del fet, per molt anecdòtic que pugui semblar, vaig mirar de recuperar els testimonis d’aquella estada, que per a mi, fou històrica.
En Bob Dylan va néixer el 1941 a Duluth, a l’estat de Minnesota, als EUA. Va créixer tocant en grups de folk i blues americà tan de moda en aquells primers anys seixanta. El 1962, es trasllada a Nova York, i un any més tard obté el seu primer èxit amb la cançó “Blowin’ in the wind”, que inclourà en el seu àlbum The Freewheelin’ Bob Dylan. Aquell aire bohemi i aquelles lletres premonitòries, juntament amb una màgica capacitat de convocatòria entre les generacions més joves d’aquells anys convulsos, faran d’aquest cantant tot un mite i un referent per a milions de persones d’arreu.
Tanmateix, trigarà més de vint anys en visitar l’Estat espanyol i fer un concert. No serà fins l’any 1984 que el conviden a l’estadi del Rayo Vallecano de Madrid, en un event on tocarà amb altres grups de culte, com Santana o els teloners Minuit Polonia. Un segon cop fou el 1989, on actuà a Madrid, Barcelona i Sant Sebastià, acompanyat en aquella ocasió per l’Edie Brockell and the New Bohemians. Finalment, serà el 1993 quan endega una nova gira per terres espanyoles arran de la seva Never Ending Tour, que ja havia iniciat cinc anys abans. En aquesta ocasió el Bardo de Minnesota, com se’l coneixia popularment, escollí Barcelona, Vitòria, Osca, Gijón, A Corunya i Mèrida.
Era un sis de juliol de 1993. En Bob Dylan amb tota la seva banda es dirigien a Osca per tocar a les deu del vespre a la plaça de braus. Era un concert organitzat per la Peña Alegría Laurentina i s’emmarcava en la promoció endegada pels seus socis en portar primeres espases de la música internacional: Eric Burdon, Dr. Feelgood, The Charlatans o Joe Cocker, per citar-ne alguns exemples. Aquell any s’escollí a Bob Dylan i ell s’hi avingué de bon grat. Serien les sis de la tarda i el sol queia a plom a Almacelles. En aquells anys, la carretera nacional encara partia en dos aquesta vila segrianenca i era necessari travessar-la de dalt a baix si es volia anar cap a l’Aragó. Com en tantes altres poblacions a peu de carretera, Almacelles rebia als viatgers amb dues benzineres i dues cafeteries a banda i banda, sempre plenes de veïns i dels passavolants que feien parada i fonda només entrar al poble. Una d’elles era la de l’Hostal Roca, conegut popularment com Lo Parador, i que –tot i que ja formava part de la trama urbana a peu del passeig de la Rambla- encara mantenia la fesomia dels hostals de carretera dels anys cinquanta i seixanta allunyats del centre urbà. A l’exterior, un tendal verd al bell mig del passeig feia ombra a unes quantes taules i cadires de la terrassa que, a aquelles hores de la tarda, encara estava poc concorreguda.
En Dylan i els seus músics, arribats a aquell poble que els venia de pas, van convenir en aturar-se a fer un mos i estirar les cames. L’autobús que els portava va avorar-se al carrer Major, en un lloc a l’ombra i, curiosament, davant per davant de la ja desapareguda Xampanyeria, un dels bars musicals de referència de l’època. De sobte, en Bob Dylan, vestit amb jaqueta de cuir negra, barret de cowboy i botes texanes va baixar de l’autobús. Rere seu l’acompanyaven els guitarristes William Buster i George Jackson, el baix Anthony Garnier, el bateria Wiston Watson, la corista Carolyn Dennis i un guardaespatlles. El seguici de músics continuà el seu pas lent per un carrer Major desert sota una calor asfixiant. En arribar al passeig de la Rambla es van decidir a prendre alguna cosa a l’Hostal Roca. Van estar a punt de quedar-se a fora, en aquella terrassa, però la xafogor d’aquelles hores de la tarda els va fer desistir. Els pocs clients que hi havia ni s’hi van immutar.
La gent d’aquell poble estava curada d’espants i no feia cas de veure gent estranya que estava de pas com aquella. En entrar al local, el grup va asseure’s en una taula, davant un gran televisor que presidia un dels racons més tranquils de la zona del bar, lluny de la porta principal. La casualitat va voler que el Sino, el cambrer que va anar a atendre’ls, a més de cambrer, era un púgil de la boxa en les seves estones lliures. Quan va adreçar-se a aquell grup de músics, en Bob Dylan va demanar-li en un castellà macarrònic que li dugués un cafè amb llet ben calent.
El cambrer es feia creus d’aquella estranya comanda a mitja tarda i en ple juliol, però coses més estranyes havia vist i no li va donar més importància. En Bob duia posat el barret de cowboy que li tapava gran part del rostre. Quan se’l va treure i el cambrer va veure el cabell rinxolat d’aquell senyor en la cinquantena i la diminuta creu que li penjava d’una arracada, li va venir un flaix que el va deixar estabornit per uns segons. Ell, El Potro de la Torre, que havia tingut com a himne la cançó de “Hurricane”, dedicada al campió de boxa Huracà Carter i que, més d’un cop, havia demanat que li posessin abans de pujar al ring en els seus encontres, coneixia perfectament la fesomia de l’autor i cantant d’aquella emotiva peça: era en Bob Dylan qui tenia davant seu.
Tan aviat com va sortir a despatxar algun client de la terrassa el cambrer es va trobar amb un conegut del poble de qui sabia el seu interès per la música nord-americana. Temps li va faltar per dir-li qui hi havia prenent-se un cafè amb llet dins del bar. El veí li arrencà un full de la llibreta de les comandes i no s’ho va pensar dues vegades per entrar i demanar-li una signatura. Tot seguit, el cambrer va anar a avisar al gerent de La Xampanyeria, un altre dels apassionats de la música dels seixanta. Quan va arribar al pub tot just acabava d’obrir el negoci i encara no hi havia ningú. De seguida, entre els dos van buscar algun dels discos de Bob Dylan perquè el signés. Va haver-hi sort, encara estava a l’Hostal Roca amb els seus músics i va poder fer-se amb l’autògraf.
Lògicament, la notícia es va escampar com una taca d’oli i va començar a acudir cada cop més gent al voltant d’aquell hostal. La major part, incrèduls. D’altres, curiosos per saber si era cert que un músic com aquell estava assegut en un racó d’aquell bar. El guardaespatlles va fer les indicacions oportunes per anar deixant aquell lloc quant abans millor davant la possibilitat que s’hi formés una allau de gent que els impedís sortir sense tenir problemes. En un darrer intent per aconseguir un d’aquells preuats autògrafs abans de marxar, algú va demanar-li una dedicatòria, oferint-li el seu vell disc “Desire” perquè el signés. Bob Dylan, va prendre la bosseta de sucre que tenia del cafè amb llet, va mirar-se la senzilla il·lustració a tres tintes on sortia la silueta de l’edifici de l’Hostal Roca amb l’adreça a sota, va agafar el retolador i va procedir a estampar la seva signatura i alguna cosa més. De nou, el cantant de Minnesota es va posar el barret, va sortir de l’establiment amb la corrua de músics al seu darrere i va continuar el tram de carrer Major que li quedava fins arribar a l’autobús amb el cap cot. Encara un darrer fanàtic li va deixar anar un altre disc d’ell per a que el signés abans de pujar a l’autobús i deixar aquell poble tòrrid. Una nova signatura. Quatre mots en anglès a la seva acompanyant i riures dels músics que es miraven entre ells abans pujar l’escala i continuar amb la ruta camí del concert dins d’una plaça de braus. El jove de l’autògraf es va quedar una estona més amb el cambrer mirant de desxifrar què havia posat sobre aquell tros de cartró amb una lletra extremadament recargolada. En el sobret de sucre estava la resposta: “From N-240, p.k. 113. Almacelles with love. Bob Dylan”.
Oscar Lalana Foj
