Fer-me gran mai m’ha preocupat gaire. Com deia Cary Grant, “no hi ha cap raó per ser infeliç mentre et fas vell; només pensa en els milions als quals se’ls ha denegat aquest privilegi”. De fet, sempre he pensat que tinc un esperit jove (alguns el consideren més aviat infantil), i ja fa temps que he assumit que la jovenalla se m’adreci amb el tracte de “senyor”. Les darreres setmanes, però, la cosa ha pujat de to: viatjant en autobús, una noia m’ha ofert el seu seient… preocupant! I en la visita recent a un monument, a la pregunta de si els periodistes hi accedíem de franc, la taquillera m’ha deixar anar un lapidari “no, però hi ha descomptes per a jubilats” (pam! una altra en plena línia de flotació!). També resulta inquietant que moltes vegades no recordi on aparco el cotxe; o encara pitjor, vaig decidir que fotografiaria l’indret on el deixés i ara m’oblido fins i tot de fer la foto. I per rematar-ho, en els funerals de pares o mares d’amics (a aquestes altures de la vida, per desgràcia, una fatalitat freqüent), sempre et trobes amb l’optimista de torn que et comenta allò de que “els següents serem nosaltres…”. En qualsevol cas, aquesta setmana he fet els 63 i ja he doblat, per posar un exemple més aviat poc avinent, l’edat que tenia en Rodolfo Valentino quan va fer el darrer badall. Ell convertit en un sex symbol i jo en un seix antaire. I ho he celebrat amb unes quantes rondes, ja que, com afirma la dita, “el vi és la llet dels vells i la llet el vi dels infants”.
Sessió: No iniciada
