Era fràgil. Buscava un somni. Corria per camps i camins envoltats de rierols, obaga, turons i molsa. S’esmunyia del dolor. La lectura era, també, llur elixir. La biblioteca era beuratge i asil, atès que les biblioteques són centres de culte i, per això, el 24 d’octubre n’és el Dia Internacional. Són magatzems plens d’històries de vida i batecs d’humanitat dins d’un món cada vegada més deshumanitzat. Som conscients que teixim relats impregnats de sang i de llàgrimes d’innocents cada vegada més amargues per bel·licismes sense aturador? Personalment, albiro un món més bonhomiós i afable, encomanant-me a la filantropia. La construcció de l’embat de la Pau ens demana una guerra perpètua, contra el fort mentre siguem febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts, citant Xirinacs. Som habitants d’un món hilarant i globalitzat que es troba immergit en un paradigma holístic on les castanyes tenen truc o tracte, com el canemàs teixit entre PSOE i Junts perquè els primers presideixin l’Estat. El tracte és, d’entrada, equiparar el català a la resta de llengües de les institucions europees i l’epíleg ha de ser, sens dubte, l’autodeterminació de Catalunya, perquè fins que no tallem l’últim fil que ens manté lligats no deixarem de ser titelles, deia Xirinacs. L’Estat sempre amaga un truc imprevist contra Catalunya i al poble ja no ens alimenten engrunes, volem el tall sencer. Nogensmenys, torno a ser jo i a voltes corro, però el dolor té condició d’exempció. Per tant, si vols saber de mi, escriu-me en català.
Sessió: No iniciada
Menu
