Premiar o no premiar? Aquesta és la qüestió que molts pares i educadors es plantegen quan es tracta de fomentar hàbits en els nens i les nenes. Segons experts en neurociència i en psicologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), utilitzar premis de manera indiscriminada pot tenir efectes negatius en la motivació a llarg termini. La clau és saber quan i com utilitzar les recompenses per no danyar el desenvolupament autònom dels menors.
El neurocientífic Kou Murayama, de la Universitat de Colúmbia a Nova York, va explorar mitjançant un senzill joc si realment convé premiar un nen per fer una tasca. Així, va analitzar l’activació del nucli accumbens —una petita estructura situada als ganglis basals que regula la motivació, el plaer i l’addicció— a través de l’alliberament de dopamina. En l’estudi, els participants havien d’aturar les agulles d’un rellotge en un número específic. El primer dia, un grup va fer la tasca sense recompensa, mentre que un segon grup rebia diners cada vegada que encertava. En tots dos casos, el nucli accumbens es va activar, ja que la tasca resultava gratificant. El segon dia, cap dels dos grups va ser premiat. La motivació del grup que abans havia rebut diners va desaparèixer: el nucli accumbens es va deixar d’activar. En canvi, els que no havien rebut cap benefici van mantenir l’interès.
Els riscos de premiar sistemàticament
El sistema dopaminèrgic —la xarxa de neurones que produeixen i alliberen la dopamina, el neurotransmissor fonamental en la motivació, la recompensa, l’aprenentatge i la presa de decisions— aprèn segons les nostres experiències, la qual cosa planteja una pregunta important: realment convé premiar un nen per fer una tasca? “Això suggereix que recompensar només ocasionalment pot ser contraproduent, ja que redueix la motivació intrínseca. La clau és que l’activitat en si mateixa resulti satisfactòria, sense dependre de premis externs. Així, la persona mantindrà l’interès a llarg termini”, explica Diego Emilia Redolar, docent dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.
“Si volem que algú dugui a terme una tasca de manera continuada, recompensar una vegada no serveix, ja que això pot tenir efectes negatius i provocar que perdi la motivació per fer-la”, afegeix Redolar, que en el seu llibre La mujer que podía ver con la lengua, publicat recentment, recull aquests i altres mecanismes de compensació des de la neurociència.
Laura Cerdán Rubio, psicòloga i professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, considera que els premis poden ser útils en situacions puntuals, però que és fonamental no abusar-ne. “És preferible optar per recompenses que no siguin materials, com ara temps de qualitat junts, una sortida especial o triar l’activitat familiar del dia”, afirma Cerdán Rubio. Segons la seva opinió, els premis tangibles han de ser excepcionals, ja que, si es converteixen en norma, els nens poden perdre la motivació interna i centrar-se exclusivament en l’obtenció de la gratificació externa.
En la mateixa línia, la psicòloga recomana utilitzar l’elogi verbal com a eina per reforçar l’esforç i la dedicació durant el procés en lloc de centrar-se únicament en el resultat. “El reconeixement verbal i el suport emocional són molt poderosos. Elogiar l’esforç pot motivar els nens a seguir endavant”, afegeix l’experta.
És crucial que l’entorn educatiu també reforci la motivació intrínseca promovent la curiositat i l’interès natural dels nens en lloc de premiar el compliment de tasques rutinàries. “Si cada petit assoliment a l’aula es premia amb un objecte o un estímul extern, el nen pot aprendre a treballar només per la recompensa i no pel valor de l’esforç”, explica Cerdán Rubio. En la seva opinió, el repte rau a mantenir l’equilibri entre la valoració de l’esforç i l’incentiu ocasional.
A més, un estudi de la Universitat de Califòrnia a Irvine, va revelar que, encara que els sistemes de compensació extrínsecs poden reforçar la motivació de l’estudiantat, també poden tenir efectes negatius, com l’addicció als premis o un detriment de l’autoestima quan no s’obtenen.
Estratègies per motivar sense premis
Tant Cerdán Rubio com Redolar coincideixen que és essencial fomentar la motivació interna a través d’estratègies que facin que la tasca en si mateixa sigui atractiva. Transformar una activitat rutinària en un joc o permetre que els nens prenguin decisions sobre com i quan dur-la a terme són algunes de les recomanacions pràctiques que proposen. Cerdán Rubio suggereix integrar elements lúdics en les tasques escolars per fer-les més amenes. “Convertir un exercici en un joc de preguntes i respostes pot fer que els nens se sentin més motivats i menys pressionats”, apunta.
Per la seva banda, Redolar suggereix que l’enfocament ha de ser més creatiu: “En lloc de premiar amb objectes, podem fer que la tasca sigui divertida o significativa per al nen. Canviar el xip i proposar jocs associats a les tasques quotidianes pot ser més efectiu que oferir una recompensa material”. Per exemple, es poden inventar jocs com el de la grua, una estratègia pedagògica per motivar els nens a recollir la seva habitació de manera autònoma. Consisteix a plantejar la tasca com un joc simbòlic en el qual l’infant assumeix el rol d’una grua que recull els objectes del terra i els col·loca en el seu lloc. Els pares hi poden participar com si fossin una altra grua per fomentar la col·laboració. Aquest enfocament converteix l’activitat en una experiència lúdica i significativa, la qual cosa promou la motivació intrínseca i evita l’ús d’incentius objectuals.
Revertir l’hàbit del premi
Quan un nen ja està acostumat a rebre compensacions per cada assoliment, el procés de canvi ha de ser gradual. Segons Cerdán Rubio, “la retirada gradual dels premis juntament amb l’establiment de rutines pot ajudar a canviar la dinàmica sense generar rebuig”. I afegeix que “és important que el nen entengui que algunes tasques són responsabilitats pròpies i no sempre han de ser recompensades”.
Per la seva banda, Redolar destaca la importància de crear hàbits que en si mateixos resultin atractius. “Si aconseguim que el nen percebi la tasca com a part de la seva rutina diària i no com una obligació per obtenir alguna cosa a canvi, promourem una motivació més estable i duradora”, explica.
El paper dels pares i educadors
Els experts coincideixen que tant pares com docents s’han d’implicar activament en el procés educatiu i mostrar coherència entre el que diuen i el que fan. “Els nens aprenen molt per imitació. Si veuen que els seus referents fan les tasques sense esperar una recompensa immediata, interioritzaran aquest comportament”, subratlla Cerdán Rubio.
En última instància, l’objectiu és educar nens autònoms, capaços de valorar l’esforç propi sense dependre d’obsequis externs. La clau, segons els experts, rau a reforçar els assoliments de manera equilibrada i fomentar la responsabilitat des d’una edat primerenca.
