“Tots hi serem al port amb la desconeguda”, va dir J.V. Foix referint-se a la mort, una realitat que dialoga dia a dia amb professionals de molts oficis. Metges, forenses, tanatopràctics o els encarregats dels cementiris, com el Tomàs, que des de fa 19 anys és l’enterramorts de Balaguer. Assumeix el mot sense problemes perquè és la seva feina i admet que “enterrar morts et fa veure la vida de forma diferent”.
Més enllà del dia de Tots Sants, on qui més qui menys passa pel cementiri per recordar els seus, el Tomàs sí que hi va cada dia. Es cuida del manteniment i de fer els enterraments als dos cementiris que té Balaguer, el nou, a la carretera d’Àger i mirant fi a fit al Montsec, i el vell, a tocar de l’església de Santa Maria. La feina del Tomàs, més enllà de cuidar-se de la jardineria i de tindre tot el recinte endreçat, comença el dia abans. “Quan rebo la trucada de la funerària em diuen qui és la persona que ha mort i on s’ha d’enterrar”, explica el Tomàs. La majoria de sepelis es fan en nínxols però a Balaguer encara hi ha una certa tradició d’enterrar a terra. Quan és així s’ha de fer el forat, una feina que pot anar d’una a vuit hores tot i que la mitja acostuma a ser de sis. De l’estona que s’hi està en depenen moltes coses. De si és un lloc on ja s’hi ha enterrat algú o, fins i tot, de la textura de la terra. El cas és que en el moment que arriba la funerària amb el fèretre ha d’estar tot a punt i s’ha de començar a procedir. És una feina delicada. A vegades hi ha els familiars davant i s’ha d’anar amb cura per respecte, explica el Tomàs. Si algú vol enterrar els seus morts en un mateix nínxol, en una mateixa tomba o en un mateix clot hi ha una normativa que cal complir al detall. És Sanitat qui la marca i diu que això només es pot fer quan fa “dos anys i un dia” que s’ha enterrat l’altra persona. Si és així s’agafen les seves despulles i es posen en un sudari. “No es pot enterrar dos persones juntes perquè no ho permet la normativa”, diu el Tomàs, que explica que si aquell cadàver s’hagués de traslladar a un altre poble perquè la família el vol enterrar amb un altre familiar el temps d’espera encara és més alt. Si ha de circular el cotxe amb les restes per la via pública s’ha d’esperar cinc anys, tal com diuen les normes de la Política Mortuòria. Si no s’ha de moure del mateix cementiri el temps és l’estipulat, dos anys i un dia. En aquest cas es crema la caixa del mort que ja fa temps que hi és i s’hi posa la del difunt acabat de morir. A sota el fèretre tapat amb terra si és el cas o darrere el nínxol si és amb aquest sistema s’hi enterren llavors els dos difunts. En cas que es faci a terra el Tomàs ja s’ha encarregat de tapar ben tapat el sudari amb les restes del primer difunt abans que arribi la família i es procedeixi a fer l’enterrament de l’altre. “Quan tinc la informació agafo el plànol, busco la creu i començo a fer el clot a pic i pala”, explica el Tomàs. Això en el cas que l’enterrament es faci a terra. Sinó n’hi ha prou en buscar el número de nínxol i procedir.
UN OFICI SINGULAR
“Que si m’agrada la meva feina?”… El Tomàs no dubta al fer-li la pregunta. “No puc dir que sí perquè a ningú li agrada enterrar una persona però en el fons veus que la gent t’agraeix el servei que has fet i això reconforta”, explica. “D’alguna manera és com si en aquell moment busquessin el teu suport”. I el tenen, explica, perquè es tracta de mostrar empatia i de “posar-se al lloc de la gent”.
Reconeix que els dos primers anys ho va passar molt malament però de la seva feina el que més valora és la “tranquil·litat del cementiri” i la capacitat de poder organitzar-se bé. Durant les gairebé dos dècades que ha fet d’enterramorts a Balaguer en pot explicar moltes anècdotes. Una vegada va fer un clot pensant-se que hi havia enterrada una persona gran (un padrí) i van aparèixer ossos de “tres o quatre cadàvers”. El Tomàs apunta que tot el que sembla estrany acaba tenint una explicació. En aquest cas es va adonar que fa anys que s’enterrava en aquell lloc i que per això hi havia més ossos. Altres vegades s’ha sorprès del que passa i que, en el fons, acaba essent un procés natural. En una altra ocasió es va enterrar una persona gràcies a la beneficència sense que ningú hagués reclamat el cadàver. L’enterrament es va fer a terra i al cap d’un any i mig va aparèixer una família demanant traslladar aquell mort. Als dos anys i un dia, com és preceptiu, es va fer. La sorpresa va arribar al fer l’exhumació. “Al treure la tapa de la caixa aquella persona estava com el primer dia”. I és que, com diu el Tomàs, tot té una explicació. “La descomposició al terra és més lenta que en un nínxol” i per això aquella persona encara conservava la seva fesomia. “El vaig conèixer tal com l’havia vist el dia que el vam enterrar”, explica. En altres casos també s’ha donat el cas de trobar cadàvers “momificats”. El Tomàs diu que depenent de la persona i del lloc del cementiri on està enterrat (potser també de les llunes) la pell s’asseca més. “Alguna vegada ho he vist… La carn es descompon i la pell queda com un cuir i fins i tot he arribat a reconèixer la fesomia que tenia la persona”, conclou.
Casos amb explicació i algun “dubte”
Com diu el Tomàs gairebé tot el que s’esdevé en un cementiri té una explicació. Ell s’encarrega cada dia d’anar a tancar el cementiri i un dia li va semblar veure algú recolzat… Ho va tornar a mirar bé i era l’efecte òptic que feien un xiprer i una olivera. Un altre dia estava parlant amb la família d’una persona gran que havia mort feia poc. Era futbolista i mentre parlaven va caure una pilota al mig. De la teulada no podia baixar i a fora tampoc no hi havia ningú jugant. “Era una pilota vella, de cuir…” Al final el Tomàs va determinar que estava entre les fulles d’un xiprer des de feia temps i que al caure a terra (perquè aquell dia feia vent) havia rebotat i s’havia plantat on eren. Al cementiri nou també hi ha banys. La llum s’obre amb censor. Una vegada, ja a l’hora foscant, va veure com s’obria la llum del vàter. Però allí no hi havia ningú. S’hi va atansar poc a poc i va veure que era un gat el que havia fet disparar el censor. “Com dic, tot acostuma a tenir una explicació”. Tot o gairebé tot. De fet, l’única anècdota per la que no la troba va passar un dia en què es van presentar una dona amb la seva neta. Mentre la dona netejava el vidre del nínxol d’un familiar la nena se li va agafar esfereïda a les cames. “He vist una senyora que em mira”, deia amb por la xiqueta. Explicava que aquesta dona imaginària estava plantada en un pilar. Van mirar i no van veure res. “És l’única cosa que m’ha generat algun dubte perquè els nens no diuen mentides”, explica el Tomàs, satisfet al capdavall de fer una feina que tampoc té horaris. Ni dies de guardar. “Si s’ha d’enterrar algú per Cap d’Any procuro deixar-ho preparat el dia abans i sinó el primer dia de l’any també cal anar al cementiri”. És la seva feina. I l’explica amb orgull. Perquè com deia al principi “enterrar morts et fa veure la vida de forma diferent perquè he enterrat persones que conec i sé que s’han passat la vida treballant”, diu el Tomàs. “Quan arriben aquí ja s’ha acabat tot i penses si no haurien pogut gaudir uns anys més de la vida”. Altres vegades, quan algú és molt ric, es pregunta “de què li han servit els diners”. Això li fa posar un punt de distància en tot plegat i veure que “si es pot gaudir d’un bon moment s’ha de fer” perquè, com diu, en aquesta vida només hi “estem de pas”.
