La recerca genealògica no deixa de portar-me sorpreses. En el darrer mes he pogut investigar els Josa, segon cognom de la meva àvia 5a Magdalena Llort Josa, nascuda l’any 1763 a Blancafort (la Conca de Barberà) i que es va casar a l’Espluga Francolí amb Josep Casanys Torras, un teixidor de Ciutadilla (l’Urgell). Tots dos, avantpassats dels Casanys que van emigrar cap a Golmés (el Pla d’Urgell) a principis del segle XIX.
Gràcies a la consulta dels treballs elaborats per l’historiador medievalista de la Seu d’Urgell, Carles Gascón Chopo, i de l’arbre genealògic de l’agramuntí Xavier Bernaus Concabella, resulta que els meus avantpassats Josa donarien per fer una trilogia literària o cinematogràfica. De fet, l’Arxiu Diocesà de Solsona té guardada molta documentació sobre els Josa.
D’aquests Josa n’hi comencem a tenir notícia amb Guillem de Josa (Josa del Cadí, l’Alt Urgell, 1017-1098). Aquesta saga va tenir castell, propietats, escut heràldic, i van ser perseguits per l’església oficial per simpatitzar amb els càtars. De fet, Ramon III de Josa (1198-1259), considerat com el primer noble vinculat als càtars, segons afirma l’historiador Carles Gascón en el seu treball La evolución del linaje de Josa durante la Edad Media (siglos XI-XV), va ser condemnat, tot i ser de forma pòstuma, per la Santa Inquisició, per acollir a càtars que fugien cap a Catalunya des del sud de França.
Pel que es dedueix després de llegir del treball històric de Carles Gascón, l’avantpassat Ramon III de Josa era com una pedra en una sabata per als dirigents eclesiàstics de l’època. Quan era amonestat per acollir els càtars, ell els hi assegurava que no ho faria més, i que a partir de llavors seria un bon nen. Però després hi tornava una vegada darrera l’altra, tot hi haver-s’hi compromès a no simpatitzar més amb els càtars davant del cardenal Pedro de Benevento, enviat especial del Papa; del bisbe d’Urgell, l’any 1232; i al 1237, davant del propi rei Jaume I el Conqueridor, amb el qui va expressar un cum multis lacrimis, és a dir, un penediment sincer.
Un penediment que Ramon III de Josa va expressar, potser, perquè ja s’olorava que un nét seu, Bernat Ramon de Josa (avantpassat directe meu de 21 generacions), s’acabaria casant al cap d’uns anys amb Elionor de Pinós i Montcada, que era, ni més ni menys, que una besneta de Constança II d’Aragó, Baronessa d’Aitona, Seròs i Mequinensa, germana del mateix rei Jaume I el Conqueridor, i que va ser enterrada al Monestir d’Avinganya.
Tanmateix, el fill de Bernat Ramon de Josa, Guillem Ramon de Josa, que acabaria sent sogre de l’Elionor de Pinós (que com hem dit era neboda-besneta de Jaume I el Conqueridor), va formar part del grup de cavallers que es va adherir a la rebel·lió dels nobles contra el monarca i comte d’Urgell.
Val a dir que Guillem Ramon de Josa va seguir el camí del seu pare amb l’acte heretge de simpatitzar amb els càtars. Tanmateix, anys més tard, va ser absolt de la seva connivència amb els càtars, i va arribar a ser un dels membres del llinatge dels Josa que més influència va aconseguir en els cercles de poder de la Catalunya medieval, segons afirma l’historiador Carles Gascón.
En aquest sentit, Guillem Ramon de Josa va ser enviat per defensar els interessos del rei Jaume I davant el comte Roger Bernat III de Foix. És a dir, que de passar de formar part del grup de nobles revoltats contra el monarca l’any 1259, al 1273 l’avantpassat Guillem Ramon de Josa es convertia en un dels homes de confiança de Jaume I, que moriria l’any 1276. Tanmateix, l’any 1280, tornà a participar en una altra revolta nobiliària al costat dels comtes de Foix, relacionada amb la qüestió successòria del comtat d’Urgell, però amb un clar rerefons econòmic i social.
El padrí Guillem Ramon II de Josa va estar també present en l’acord signat a Lleida el 8 de setembre de 1278, entre el bisbe d’Urgell Pere d’Urtx i el comte Roger Bernat III de Foix, convocats pel rei Pere el Gran amb l’objectiu de posar fi al conflicte que els enfrontava a tots dos. Aquest acord és conegut per la historiografia com el primer paratge d’Andorra, un acte considerat fundacional en el camí de les Valls d’Andorra com a subjecte polític autònom. De fet, i encara que per a l’historiador de la Seu d’Urgell Carles Gascón és exagerat considerar aquest acte en el sentit plantejat, la veritat és que, mitjançant aquest acord, els bisbes d’Urgell i els comtes de Foix es repartien la sobirania sobre les Valls d’Andorra en termes d’igualtat, i establien les bases d’una sobirania compartida que encara defineix, actualment, l’essència política del Principat d’Andorra.
Anys més tard, una branca dels Josa emigrà cap al Solsonès, tenint un paper rellevant en la zona, fins que va acabar sense descendència al segle XVIII. Així mateix, una altra branca dels Josa, la dels meus avantpassats, es traslladà al segle XIV a Vallclara (la Conca de Barberà), on es van arribar a emparentar amb la família Boquer, que ja van ser mencionats en un altre article publicat a LA MAÑANA el 5 de març d’enguany, per ser també avantpassats d’un servidor a través dels cognoms Pedrós, primer, i després, Visa. De fet, això m’ha permès descobrir que l’enllaç matrimonial entre Felip Josa I i Maria Caterina Boquer i Anguera, el 28 d’octubre de 1655, converteixen als meus besavis golmesencs, Ramon Casanys Calafell i Rosa Visa Pedrós, en cosins vuitens entre ells. I jo, cosí 11è de mi mateix.
La darrera avantpassada que porta el cognom Josa és Magdalena Llort Josa, que es va casar a l’Espluga de Francolí, l’any 1787 amb Josep Casanys Torras. Un teixidor de Ciutadilla amb el qui va tenir dos fills, Rosa i Jacint, que van emigrar cap a Golmés en el primer terç del segle XIX, en la seva recerca de noves oportunitats en el dur món de la pagesia. Potser atrets perquè ja se sentia a parlar de la construcció del Canal d’Urgell.
