La senyora Luisa, veïna de tota la vida a Barcelona, sempre em saludava dient-me “te quiero desde chiquita en la cuna” i recordava amb devoció la mestra catalana que va tenir a l’escola republicana del seu poble cordovès. Em vaig criar amb ella quan la meva mare havia d’anar a treballar. Quan una altra veïna, catalana, li va preguntar a la meva mare com es refiava de deixar-me amb una andalusa, la meva mare la va tallar dient-li que es refiava més de deixar-me amb la senyora Luisa que amb ella. Els meus avis van ser immigrants a França i els meus pares havien conviscut des de joves amb els primers immigrants a la Ribagorça i l’Aran. Els altres catalans, com els va explicar tant bé Paco Candel, van enriquir pobles i suburbis i els seus fills van créixer en català, com algunes amigues meves d’infància. Vaig viure durant més de 20 anys amb un fill de la immigració i mai no vaig sentir el seu desarrelament a la terra d’acollida, ans al contrari, tenia més arrelament que jo, i aquí va voler morir. A Espanya es vol donar la imatge que els catalans van matxucar els xarnegos. Són les oligarquies catalana i espanyola les que han matxucat sempre a catalans i xarnegos. Tenen els diners i els importa una merda la llengua.