Beatriz Molina, de 33 anys, tenia les primeres proves per rebre un tractament de CAR-T a l’Hospital de Sant Pau dimarts a primera hora i la gran apagada elèctrica de dilluns la va deixar a mig camí de València a Barcelona. Ella, a qui van diagnosticar limfoma de Hodgkin fa 12 anys, i el seu pare eren entre els 600 passatgers d’un tren Euromed aturat a Cabanes (Castelló). “Va ser una odissea, però crec que encara vam tenir sort”, recorda a l’ACN. Des de la Fundació Josep Carreras, que els han gestionat el pis on s’allotjaran mentre rebi aquesta teràpia innovadora, quan van poder recuperar la connexió amb ells, van remoure cel i terra per trobar un taxista que els recollís i els traslladés a Barcelona, on van arribar a les 3 de la matinada.
Després d’hores de no poder comunicar-se per l’apagada elèctrica que va paralitzar el país, Marta Fernández i Jasmin Apéstegui, de la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, van rebre un missatge de la Bea informant-los que es trobaven bé, en un restaurant de carretera al terme de Cabanes, a Castelló.
Era ja mitjanit i des del Programa d’experiència del pacient i pisos d’acollida de la fundació, amb qui s’havien de reunir a primera hora de la tarda, van tenir clar que la Bea i el seu pare havien d’arribar a Barcelona “fos com fos”, recorda Fernández uns dies després de l’apagada i quan la Bea ja es troba en ple procés preparatori per al tractament de CAR-T.
La Bea i el pare havien agafat un Euromed al matí i passats quarts d’1 el tren es va quedar aturat. Eren les 12:33 quan gran part de la població de l’Estat es va trobar sense electricitat i, poc després, en molts casos també sense connexió.
Tot i l’odissea que els esperava per arribar a Barcelona, la Bea creu que van tenir sort, sobretot per “la pinya” que van fer amb els altres viatgers, amb qui van romandre dins el tren o als voltants, a les vies, fins al vespre. Cap a les 8 els 600 passatges van ser evacuats, amb el suport de la Guàrdia Civil, i traslladats en un restaurant on alguns passatgers hi haurien de passar la nit.
Durant aquestes hores, Marta Fernández havia anat a peu fins a l’hospital de referència, que estava funcionant amb generadors, per preguntar a l’equip de treball social si tenien notícies de la Bea i avisar-los que no sabien si podria arribar a les cites de dimarts. Durant les hores següents, van estar molt pendents del mòbil, amb una profunda sensació d’impotència per no saber com ajudar-los, fins que a la mitjanit van rebre l’esperat missatge.
“I aquí ve la inventiva. Què fas a les 12 de la nit? Doncs aixecar telèfon i mirar possibles conductors fins que vam tenir la sort, després de diverses trucades, que un taxista ens va agafar el telèfon. Li vam explicar la casuística, perquè és clar, no ens coneixia, i com d’important era que la Beatriz i el seu pare arribessin a Barcelona. Ell es va mobilitzar de seguida i va anar a buscar-los”, explica Fernández
Mentrestant elles van anar a esperar-los al pis per comprovar també que hagués recuperat l’electricitat i portar-los una mica de menjar. Passades les tres de la matinada, van arribar: “Vam tenir una sensació d’alleugeriment, de tranquil·litat; de pensar ‘Uau, ho hem aconseguit, podran assistir a les cites!’ Davant de tots els problemes, aquest final feliç va ser un motor d’alegria”.
Un dels motius de neguit per als pacients oncològics sol ser les proves que precedeixen el tractament: esperar que no hi hagi cap contratemps perquè, com abans millor, pugui començar la teràpia.
Per això, la incertesa de si podrien arribar a les proves va ser el que va amoïnar la Bea i el pare. “Els nervis no eren per la mateixa apagada. El que em preocupava molt era no arribar a temps i que s’haguessin de reprogramar les cites en diversos serveis, cadascun amb les seves agendes de treball”, diu el pare.
Dimarts, però, després de més de 16 hores de viatge i molt poques de son, la Bea estava a l’hospital per començar el procés cap al CAR-T, un tipus de teràpia cel·lular avançada per a pacients amb càncers de la sang que ja han rebut altres tractaments abans.
A la Bea, li van diagnosticar el limfoma de Hodgkin quan tenia 21 anys. Després de tractaments de quimioteràpia, immunoteràpia i dos trasplantaments de medul·la, que li han permès durant anys viure “sense sentir-se malalta”, ara s’ha de sotmetre a un CAR-T. Consisteix a extreure les cèl·lules T de la sang del pacient; modificar-les genèticament al laboratori i després tornar-les a administrar perquè reconeguin i ataquin les cèl·lules tumorals.
Després de tot el camí terapèutic que ha recorregut, vol llançar un missatge per conscienciar la població de la donació de medul·la -tot i que en el seu cas la seva donant va ser la germana, amb qui és 100% compatible-. I, també, un missatge d’ànims per a altres persones que com ella conviuen des de fa anys amb una malaltia greu.
