La secció d’apel·lacions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha estimat per unanimitat el recurs del futbolista Dani Alves, que va ser condemnat per l’Audiència de Barcelona a 4 anys i mig de presó per un delicte d’agressió sexual a una jove en una discoteca de Barcelona el 31 de desembre de 2022. El tribunal desestima així els recursos de la fiscalia –que sol·licitava la nul·litat parcial de la sentència i subsidiàriament elevar la pena a 9 anys de presó– i de l’acusació particular –que demanava apujar la pena a 12 anys– i absol l’acusat, deixant sense efecte les mesures cautelars imposades.
El ple de la secció d’apel·lacions, integrat per tres magistrades i un magistrat, no comparteix “la convicció del tribunal d’instància expressada en la seva resolució, l’exposició de la qual conté al llarg dels raonaments una sèrie de buits, imprecisions, inconsistències i contradiccions sobre els fets, la valoració jurídica i les seves conseqüències”. L’Audiència va condemnar Alves el febrer de l’any passat, però poc després el futbolista va poder sortir de la presó perquè ja havia complert bona part de la condemna.
La sentència notificada aquest divendres assenyala que en la resolució recorreguda ja s’al·ludia a la falta de fiabilitat del testimoni de la denunciant en la part del relat objectivament comprovable per referir-se a fets dels quals hi ha gravació en vídeo, “indicant de manera explícita que el que relata no es correspon amb la realitat”. Aquesta falta de fiabilitat de la víctima, el tribunal també la veu en part dels fets no gravats, com la negació d’una pràctica sexual corroborada “amb molt alta probabilitat” per proves d’ADN.
Afegeix el tribunal que, en canvi, en la sentència recorreguda s’acceptava la resta de la declaració –el que es refereix a la penetració vaginal inconsentida a l’interior del bany de la discoteca– eludint el contrast d’aquesta amb altres proves, entre elles la pericial dactiloscòpica i la biològica d’ADN.
“El salt argumental que dona la sentència d’instància en aquest particular, situant la creença subjectiva de la declaració de la denunciant, delimitant-la únicament a la penetració vaginal inconsentida, sent que ha resultat ser una testimoni no fiable perquè unes altres de les seves moltes afirmacions no s’han verificat, eludeix el que metodològicament havia d’indagar-se pel tribunal d’instància, que és el contrast d’aquesta declaració amb les altres proves”, assenyala el TSJC. I afegeix que “de la prova practicada, no es pot concloure que s’hagin superat els estàndards que exigeix la presumpció d’innocència de conformitat amb la legislació europea i recorda que la doctrina constitucional exigeix un “cànon reforçat de motivació” en les sentències condemnatòries.
El tribunal, en qualsevol cas, explica que l’única hipòtesi rellevant que se sotmet a judici és l’acusatòria i que, per tant, el fet de no donar aquesta per acreditada no suposa afirmar “que la hipòtesi veritable sigui la que manté la defensa de l’acusat”.
Credibilitat i fiabilitat
El TSJC aclareix en la seva resolució la diferència entre credibilitat i fiabilitat: “La sentència d’instància utilitza, en la seva anàlisi, el terme credibilitat com a sinònim de fiabilitat, i no ho és. Credibilitat respon a una creença subjectiva, que no es pot contrastar, associat a qui presta la declaració; la fiabilitat, en canvi, afecta la declaració mateixa”.
I afegeix que “el que cal avaluar respecte del testimoni en si per a determinar la seva fiabilitat és la seva veracitat, és a dir, la correspondència entre el que el testimoni conté i allò que ha ocorregut efectivament, i això només és possible si es compta amb elements objectius que permetin aquesta determinació. D’aquesta manera, es permet l’avaluació individual del testimoni com a mitjà de prova que després, per a obtenir major fiabilitat, necessita la corroboració que es produeix per la valoració conjunta del patrimoni probatori”.
En aquest cas, diu el TSJC, “el tribunal d’instància ha optat per acollir una creença subjectiva del que va ocórrer a l’interior del bany limitada únicament al fet que la penetració vaginal va ser inconsentida, com sosté la denunciant. Justificant la versió, penetració vaginal inconsentida, amb l’argument que pot modificar-se el consentiment per a mantenir la relació sexual en qualsevol moment i aventurant possibles raons per les quals la denunciant ha pogut faltar a la veritat per a explicar els desajustaments del relat, per raons de necessitat”.
Afegeix que la resolució de l’Audiència, no obstant això, “no explica per què es pot acceptar per a sostenir una condemna un relat no verificable amb prova perifèrica, però amb origen en una testimoni que, pel que s’ha exposat, ha resultat no fiable en la part del relat que es pot contrastar. És per això que la invocació genèrica al fet que es pot canviar d’opinió no converteix ni muta l’infiable en fiable, perquè afecta la veracitat del relat i això concerneix a com es reconstrueix el fet provat”, del qual resulta que la sentència ara revocada “presenta dèficits valoratius molt rellevants, i que no ha extremat les cauteles per a confrontar els continguts que resulten de l’activitat probatòria”.
Cànon de suficiència probatòria
Amb relació a l’abast de l’apel·lació de les sentències condemnatòries i, per tant, de les exigències que han de fer-se a cadascuna de les hipòtesis plantejades, l’acusatòria i la defensora, la secció d’apel·lacions recorda que una sentència del Tribunal Constitucional del juny passat parteix de la premissa que “l’asimètrica posició de garantia de les parts en el procés penal repercuteix sobre les exigències de motivació de les sentències penals dictades en la instància, de manera que han de ser més rigoroses si són condemnatòries, requerint un cànon reforçat de motivació”.
Per tant, agrega, “tractant-se de sentències de condemna, el tribunal d’apel·lació ha d’acudir tant a la sentència com a les proves, i disposa de llibertat de criteri per a reavaluar-les”, per la qual cosa els magistrats han visualitzat íntegrament el judici i examinat la documental i la documental videogràfica que hi ha a la causa, contrastant les ressenyes d’ubicació en les actuacions o en les gravacions de la vista oral.
Consentiment
Els integrants de la secció d’apel·lacions comparteixen el que s’afirma en la sentència d’instància que de la conducta de la denunciant que pot observar-se en la gravació i que difereix de l’exposada en la seva declaració “cap efecte pot derivar-se sobre l’existència d’un consentiment o falta de consentiment ulterior”.
“Com assenyala la sentència d’instància, i aquest tribunal ho ha avalat de manera reiterada, la llibertat sexual individual en persones adultes, com a part integrant de la personalitat, es tradueix en la lliure facultat de realitzar actes de naturalesa sexual, triant lliurement el com, on, quan i amb qui, de manera que la llibertat sexual i l’inseparable consentiment individual ho és per a cadascun dels actes d’aquesta naturalesa que es realitzin, no admetent-se el consentiment general ni el diferit”, diu la sentència.
Però en aquest cas, assenyala, una vegada constatat que “l’explicat per la denunciant difereix notablement de l’esdevingut segons l’examen de l’episodi gravat, l’examen d’allò no registrat ha de ser particularment rigorós i estricte conforme a les exigències de la presumpció d’innocència per a donar per acreditada la hipòtesi acusatòria”. I en aquest punt, “la divergència entre el relatat per la denunciant i el realment succeït compromet greument la fiabilitat del seu relat”.
“La sentència d’instància presenta dèficits valoratius molt rellevants, i no ha extremat les cauteles per a confrontar els continguts que llança l’activitat probatòria. No s’ha contrastat el relat de la denunciant que havia de ser exposat a major escrutini amb la prova dactiloscòpica ni amb la biològica, que donen suport a la tesi sostinguda per la defensa, proves de contrast neutres i científiques, la qual cosa s’afirma en la sentència ha de poder-se revisar i verificar en segona instància”, conclou el TSJC.
I precisa que “les insuficiències probatòries que s’han expressat condueixen a la conclusió que no s’ha superat l’estàndard que exigeix la presumpció d’innocència, el qual ha de desplegar els seus efectes conduint a la revocació de la sentència d’instància i al dictat d’una resolució absolutòria, deixant sense efecte les mesures cautelars adoptades”.
