No era la meva intenció comentar una altra decisió judicial aquest diumenge. Però el Tribunal Suprem espanyol me n’ha fet desdir amb la interlocutòria que ha dictat aquest passat dimecres sobre l’aplicació de l’amnistia als Srs. Carles Puigdemont i Antoni Comín. El Tribunal Suprem ha avalat la decisió del magistrat Sr. Llarena, que l’any passat va negar que fos d’aplicació l’amnistia als delictes de malversació dels quals se’ls acusa. Així s’ha posat fi, per tant, a la discussió que hi ha hagut sobre aquesta qüestió davant dels òrgans de l’Administració de Justícia. A partir d’ara als interessats només els queda oberta la via de l’empara constitucional o la del Tribunal Europeu dels Drets Humans.
Tal com he vingut sostenint en aquests articles, totes les decisions de la justícia poden ser criticades i ho han de ser en una societat democràtica. En els meus darrers articles em referia a dues sentències amb les quals jo no estava d’acord, la de l’absolució del Sr. Alves i la que va admetre la legitimació d’un pare per discutir l’eutanàsia del seu fill major d’edat. Però en tots dos casos havia de reconèixer la força dels arguments que es feien valdre i els dubtes que es podien suscitar entorn de la millor solució dels problemes que plantejaven.
Lamentablement, no puc opinar el mateix d’aquesta darrera decisió del Tribunal Suprem. Qualsevol que la llegeixi (no cal que sigui cap especialista) s’adonarà que es tracta d’un simple exercici de retòrica, en el pitjor sentit d’aquest terme, per evitar l’aplicació d’una llei amb la qual els mateixos magistrats confessen no estar d’acord. El problema amb el qual s’enfrontava el Tribunal Suprem era fàcil de preveure: la llei diu amnistiar qualsevol possible malversació de cabals públics que hagués estat destinada a finançar, sufragar o facilitar el procés. Només n’exclou aquells casos en què s’hi apreciï un propòsit d’enriquiment. I tot seguit aclareix que només es considera “enriquiment” quan s’hagi tingut el propòsit d’obtenir “un benefici personal de caràcter patrimonial”.
I què fa el Tribunal Suprem davant d’aquest problema? Doncs acudeix a una de les més velles i denostades males arts dels professionals del dret, com és la d’intentar buscar-li els cinc peus al gat. Aquesta mala pràctica ha estat una temptació constant, massa vegades utilitzada per denigrar els advocats. En contra d’això comptem amb una regla de dret heretada del dret comú medieval que és unànimement acceptada avui en tot el mon: “in claris non fit interpretatio” (quan un text és clar, no hi ha lloc a interpretacions). Però al Tribunal Suprem tant li fa. Davant de l’evidència que no hi va haver benefici personal de caràcter patrimonial en els casos examinats, dedica els quaranta folis de la seva interlocutòria a intentar demostrar que, encara que no ho sembli, la llei vol dir el contrari d’allò que sembla que diu.
No cal dir que no ho aconsegueix. Però tant se val; allò que semblava pretendre’s era impedir l’aplicació de la llei d’amnistia o dificultar-la al màxim. I això sí que s’ha aconseguit, ni que sigui saltant-se el text de la llei.
